Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Hebreus 13,1-6
No deixeu d'estimar-vos com a germans. No us oblideu de practicar l'hospitalitat; gràcies a ella, alguns, sense saber-ho, van acollir àngels. Recordeu-vos dels presos com si fóssiu presos amb ells; recordeu-vos igualment dels qui són maltractats, pensant que també vosaltres teniu un cos. Que tothom honori el matrimoni i guardi immaculada la vida conjugal: Déu judicarà els immorals i els adúlters. Que l'amor al diner no inspiri la vostra conducta; acontenteu-vos amb el que teniu, ja que Déu mateix ha dit: No et deixaré, no t'abandonaré. Per això podem dir amb tota confiança: El Senyor m'ajuda, res no em fa por; els homes, què em poden fer?
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El darrer capítol de la carta comença amb una exhortació a l’amor: «No deixeu d’estimar-vos com a germans». No es tracta només de distingir-se per les obres de caritat, com es feia en els temps passats (vegeu 6,l0; l0,33), sinó de «romandre» en l’amor. En aquest sentit Jesús havia dit: «tothom coneixerà que sou deixebles meus per l’amor que us tindreu entre vosaltres» (Jo 13,35). L’amor recíproc dóna especificitat a la comunitat cristiana i la fa ser testimoni eficaç de l’Evangeli. La pràctica de l’hospitalitat és part integrant d’aquesta fraternitat. El fil conductor de l’acolliment travessa tota la tradició bíblica. L’autor recorda que: «gràcies a ella, alguns, sense saber-ho, van acollir àngels». La referència implícita a Abraham que va acollir tres àngels a l’alzina de Mambré és del tot evident. Nosaltres podríem afegir que tota l’experiència cristiana està marcada per la tensió vers l’hospitalitat: en el judici universal narrat per Mateu Jesús dirà: «era foraster, i em vau acollir». L’amor fratern no resta tancat en el cercle de la pròpia comunitat, s’estén necessàriament als altres, als presos i a tots aquells que sofreixen, en definitiva a tots aquells que esperen algú que els ajudi. També el matrimoni es comprèn dins l’horitzó de l’amor. L’autor vol preservar-lo d’aquelles traïcions que sorgeixen de la satisfacció dels propis instints o desitjos. En efecte, el matrimoni comprès més enllà de la simple unió sexual, tendeix a la creació d’una família que permeti a la societat i també a l’Església una existència plena d’harmonia en totes les etapes de la vida i en totes les seves condicions. Els cristians són convidats a viure un estil de vida auster i no dominat per una frenètica carrera per al benestar personal que no té en compte la vida dels altres. Per aquest motiu la carta adverteix sobretot del perill de la cobdícia, o acumulació de riqueses per a un mateix sense tenir en compte la responsabilitat envers els pobres i els febles. L’exhortació d’«acontentar-se» amb el que es té no és pas una invitació a la resignació, sinó una exhortació a abandonar-se a la misericòrdia de Déu que no ens deixa mai sols. Es tracta d’un estil de vida evangèlic, viscut per Jesús mateix i transmès als seus deixebles.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
