Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Hebreus 13,7-17
Feu memòria dels vostres dirigents, que us van anunciar la paraula de Déu; considereu la fi exemplar de la seva vida i imiteu la seva fe. Jesucrist és el mateix ahir i avui i pels segles. No us deixeu arrossegar per doctrines complicades i estranyes: el cor ha de trobar la força en la gràcia de Déu i no en observances de menjars que no fan cap profit als qui les practiquen. Nosaltres tenim un altar i, del sacrifici que s'hi ofereix, no tenen dret a menjar-ne els qui oficien en el tabernacle. En efecte, el dia que el gran sacerdot porta la sang dels animals a l'interior del santuari per expiar el pecat, els cossos d'aquelles víctimes són completament cremats fora del campament. Per això també Jesús, per santificar el poble amb la seva sang, va sofrir fora de la porta de la ciutat. Sortim, doncs, a trobar-lo fora del campament, carregats amb el seu oprobi. Perquè no tenim aquí la ciutat que durarà per sempre, sinó que busquem la que encara ha de venir. Per Jesucrist, oferim contínuament a Déu un sacrifici d'acció de gràcies, és a dir, el fruit d'uns llavis que lloen el seu nom. No us oblideu de fer el bé i de compartir allò que teniu: aquests són els sacrificis que agraden a Déu. Obeïu els vostres dirigents i mostreu-vos-hi dòcils; ells vetllen sempre per vosaltres i n'hauran de donar compte. Mireu que puguin fer-ho amb goig i no pas lamentant-se; això no us seria profitós.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquests versets van dirigits als responsables de la comunitat. La carta, conscient que la unitat de la comunitat també depèn de qui ha estat proposat per a guiar-la, exhorta als cristians a «fer memòria» d’aquells que tenen la missió «d’anunciar la paraula de Déu». L’apòstol Pau escriu que la fe depèn de l’escolta. Per això els cristians són cridats a escoltar els predicadors i acollir en el cor les seves paraules. Si el qui predica respon a Déu amb l’exercici del seu ministeri, el creient hi respon amb la manera com escolta. Per això l’exhortació a «fer memòria» dels dirigents de la comunitat és molt oportuna: es tracta de tenir com un tresor la seva predicació, ja que «Jesucrist és el mateix ahir i avui i pels segles», però també d’imitar-ne la seva fe i d’acompanyar-lo amb la pregària, amb l’ajuda i el sosteniment perquè puguin realitzar bé el seu ministeri. Pel que fa a la resta, en la comunitat cristiana l’autoritat no es representa a si mateixa, sinó al Senyor, el «cap» del cos que és l’Església. Tanmateix l’obediència és un dels punts principals en la vida dels creients: allibera de l’esclavitud de les pròpies opinions i de les dels altres. L’autor torna a aclarir algunes qüestions relatives als «aliments» prohibits. Probablement es tractava de ritus que refusaven alguns aliments per tal de no contaminar l’esperit amb matèries dolentes (vegeu 1Tm 4,3), mentre que atribuïen a d’altres aliments una naturalesa celestial amb poders particulars. La carta es posiciona amb decisió contra aquestes opinions. El cor del cristià ha de trobar la força no pas en els aliments sinó escoltant l’Evangeli. Que ningú es pensi que podrà trobar la salvació menjant alguns aliments «sants»: qui vulgui entrar en futura «ciutat» ha de prendre part en «l’oprobi» de Crist, en la seva passió. En efecte, es tracta de viure la vida cristiana no com un cúmul de regles i rituals, sinó abandonant la lògica del pecat i acollint l’amor de Crist. D’aquesta manera s’entra en el regne promès. I l’almoina forma part de la lògica de l’amor. De vegades pot semblar que fer caritat és una manera petita d’ajudar, tanmateix és un gest concret que ajuda a sortir d’un mateix i d’allunyar-se de les lògiques d’aquest món: tot comença obrint la mà i continua obrint el cor a qui té necessitat d’ajuda i d’amor.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
