LA PREGÀRIA CADA DIA

Festivitat dels sants apòstols Pere i Pau, màrtirs a Roma cap als anys 60-70. Record del beat Ramon Llull (1235-1316). Proper a l’esperit de sant Francesc, va estimar els musulmans i va promoure el diàleg entre els creients.

Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Si morim amb ell també viurem amb ell,
si som constants amb ell, amb ell regnarem.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Mateu 16,13-20

Després Jesús va arribar a la regió de Cesarea de Filip, i preguntava als seus deixebles:
--Qui diu la gent que és el Fill de l'home?
Ells respongueren:
--Uns diuen que és Joan Baptista; d'altres, Elies; d'altres, Jeremies o algun dels profetes.
Ell els pregunta:
--I vosaltres, qui dieu que sóc?
Simó Pere li respongué:
--Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu.
Llavors Jesús li va dir:
--Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t'ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del cel! I jo et dic que tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església, i les forces del reialme de la mort no la podran dominar. Et donaré les claus del Regne del cel; tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel.
Després va manar als seus deixebles que no diguessin a ningú que ell era el Messies.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Si morim amb ell també viurem amb ell,
si som constants amb ell, amb ell regnarem.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Avui celebrem la festa dels sants apòstols Pere i Pau, una memòria que acompanya la història gairebé bimil•lenària de l’Església. La tradició considera que Pere i Pau van morir màrtirs el mateix dia, el 29 de juny de l’any 67 o 68, l’un crucificat en el turó vaticà –—possiblement en el lloc on avui hi ha l’església de San Pietro in Montorio— i l’altre decapitat en la Via Ostiense. Se’ls anomena les columnes de l’Església, en particular de l’Església romana que no solament els venera com a sants sinó que es gloria de tenir-los com a fonament del seu edifici espiritual. L’antic escriptor cristià Tertul•lià, recorda que Pere i Pau van donar a Roma la seva doctrina junt amb la seva sang. Podem cantar, units a l’Església d’Orient (que celebra la festa just després de Nadal): «Lloança a Pere i Pau, grans llums de l’Església, que brillen en el firmament de la fe». Aquests dos sants brillen no només en cel de Roma, sinó també en el cor dels creients que conserven la seva predicació i custodien el preciós testimoni d’una fe viscuda fins al vessament de sang. Sobre la fe d’aquests dos màrtirs està fundada l’Església de Roma; i sobre aquesta fe es recolza la nostra pobra, fràgil i feble fe de cristians de darrera hora. La seva imatge és davant nostre perquè recordem el seu exemple segons hi ha escrit en la Carta als Hebreus: «En la vostra lluita contra el pecat, encara no heu hagut de resistir fins al punt de vessar la sang» (12,4). Pere i Pau van resistir fins a vessar la sang.
Ells tornen avui entre nosaltres i prediquen encara amb les seves paraules i la seva vida. Escriu Mateu que el Senyor va cridar els Dotze i els va enviar de dos en dos. Doncs bé, dos d’ells, Pere i Pau, des de la llunyana Palestina, van ser enviats a Roma per predicar l’Evangeli. Eren dos homes molt diferents: «humil pescador de Galilea» el primer, «mestre i doctor» l’altre, com canta el prefaci de la santa litúrgia d’aquest dia. Diferents van ser també les seves històries com a creients. Pere va ser cridat per Jesús mentre reparava les xarxes vora el mar de Galilea. Era un senzill pescador que feia honestament el seu treball, de vegades molt pesat. No obstant, li provocava inquietud una vida sempre igual, i sobretot sentia el desig d’un món nou on la caritat fos habitual i on, en canvi, la indiferència i l’enemistat fossin vençudes. Quan aquell jove mestre de Natzaret el va cridar a viure una vida més profunda i a pescar homes i no peixos, «deixant les xarxes, el va seguir». Després el trobem entre els Dotze, amb el típic temperament de l’home ardent i segur; no obstant, va caldre només una serventa per dur-lo a la traïció. El veritable Pere és l’home dèbil que es deixa tocar per l’Esperit de Déu i, abans que tots, proclama: «Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu» (Mt 16,16). El Senyor va fer d’aquesta debilitat la «pedra» que confirmaria els germans.
A Pau, de jove, el trobem en la lapidació d’Esteve; vigilava els mantells dels qui l’apedregaven. Amb zel combatia la jove comunitat cristiana. Fins i tot va aconseguir que l’autoritzessin a perseguir-la. Però en el camí de Damasc el Senyor el va fer caure del cavall de les seves seguretats i del seu orgull, més forts que el cavall que muntava. Un cop a terra, a la pols, va aixecar els ulls al cel i va veure el Senyor. Aquest cop, com Pere després de la traïció, Pau també va sentir que el seu cor quedava traspassat: no li van brollar llàgrimes però els seus ulls van quedar tancats i va deixar de veure-hi. Ell, acostumat a guiar-ne d’altres, va haver de ser agafat de la mà i conduït a Damasc. L’Evangeli predicat per Ananies li va obrir el cor i els ulls. Pau va predicar, primer als jueus i després als pagans, i va fundar moltes comunitats. Per acomplir la seva missió es va oposar fins i tot a Pere. «Però el Senyor m’assistia —escriu a Timoteu— i em va donar forces perquè acabés de predicar el missatge i poguessin escoltar-lo tots els pagans. Ell m’ha alliberat de la gola del lleó! El Senyor m’alliberarà de totes les insídies i em salvarà per dur-me al seu Regne celestial» (2Tm 4,17-18).
Des del principi, l’Església els ha volgut recordar junts, unint el testimoni de tots dos. Ells, amb les seves diferents riqueses, amb el seu carisma, han fundat una única Església de Crist. Les seves característiques, en certa manera, formen part de la fe i de la vida de l’Església i, encara més, de la nostra fe. Podríem afirmar que no podem ser cristians de manera idèntica. La nostra fe hauria de respirar amb l’esperit d’aquests dos testimonis: amb la fe humil i ferma de Pere, i el cor gran i universal de Pau. Si cada creient, si cada Església ha de viure no per a si mateixa sinó perquè l’Evangeli sigui anunciat, molt més això és un deure de l’Església de Roma i de cada membre que en forma part. Avui els apòstols Pere i Pau tornen a seure enmig nostre i ens exhorten a no tancar-nos, a no pensar únicament en els nostres problemes, encara que siguin religiosos, sinó a sentir la urgència de confirmar la fe dels germans i de sortir per anunciar l’evangeli a aquells que encara no l’han acollit.