Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jeremies 2,1-7
El Senyor em va comunicar la seva paraula. Em digué:
--Vés, proclama per tot Jerusalem:
"Això diu el Senyor:
Recordo l'amor
que em tenies de jove,
com m'estimaves
al temps de les noces.
Em seguies pel desert,
per terres que ningú no sembra.
Israel era consagrat a mi, el Senyor,
com el primer fruit de la collita.
Si algú gosava menjar-ne, m'ofenia,
i els desastres li queien al damunt.
Ho dic jo, el Senyor."
Escolteu la paraula del Senyor,
casal de Jacob,
vosaltres, totes les tribus d'Israel.
Això diu el Senyor:
«Quina culpa van trobar en mi
els vostres pares
perquè s'allunyessin del meu costat?
Se n'anaren darrere d'ídols
que no són res,
i ells també es van tornar no res.
Ells no es digueren:
"On és el Senyor
que ens va treure d'Egipte
i ens va portar pel desert,
per terres de clots i d'estepes,
per terres de set i de mort,
per terres on no passa mai ningú
i que cap home no ha poblat?"
Jo us havia dut a un país ufanós,
on poguéssiu menjar
els fruits millors.
Però, així que hi entràreu,
vau profanar la meva terra,
vau fer abominable la meva heretat.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquesta pàgina és com un crit de Déu dirigit al seu poble perquè desperti de la seva son i recordi la història del seu amor per ell. Gregori el Gran deia que l’Escriptura és la carta d’amor de Déu per nosaltres. De fet, cada vegada que l’escoltem som capaços de reconèixer i gaudir de l’amor tan gran amb el qual el Senyor ha mirat la nostra vida i la cura amorosa que té per nosaltres. Déu ens ha atret i el seguim. El Senyor sent la necessitat de «cridar», per mitjà del profeta, l’amor pel seu poble, de manera que no oblidi la gran història de bondat que ha viscut amb el seu Senyor. Desafortunadament, no és fàcil per la gent d’Israel, i també per nosaltres, fixar l’atenció en els deutes que tenim amb els altres. Llavors fins ens atrevim a presumir davant Déu dels nostres mèrits, com el fariseu de la paràbola, oblidant-nos dels dons i gràcies que d’ell hem rebut. Quantes vegades repetim el que Israel va fer! Durant el viatge a través del desert es va deixar guiar per Déu i va experimentar la seva misericòrdia, però una vegada que va entrar a la terra promesa es va acostumar a la seva seguretat i es va afeccionar a la recerca de la riquesa i el benestar. Aquesta actitud el va portar a oblidar-se de Déu i la seva misericòrdia. L’orgull i el sentit d’autosuficiència fan oblidar l’obra de Déu i condueixen inexorablement a allunyar-se d’ell. Però Déu provoca una resposta en el seu poble: «Quina culpa van trobar en mi els vostres pares perquè s’allunyessin del meu costat?» Sí, quina injustícia podem trobar en Déu per abandonar-lo i seguir-nos a nosaltres mateixos? Ens hem de fer aquesta pregunta. En cas contrari ens trobarem amb les mans buides després d’haver preferit seguir-nos a nosaltres mateixos en comptes d’escoltar el Senyor. Potser la decepció de molts moments és la conseqüència d’una vida en la qual el Senyor compta poc perquè som plens de nosaltres mateixos.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
