Memòria de sant Benet (+ 547), pare dels monjos d'Occident i guia seu amb la regla que porta el seu nom. Llegir més
Memòria de sant Benet (+ 547), pare dels monjos d’Occident i guia seu amb la regla que porta el seu nom.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 15,1-8
»Jo sóc el cep veritable i el meu Pare és el vinyater. Les sarments que no donen fruit, el Pare les talla, però les que donen fruit, les neteja perquè encara en donin més. Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat. Estigueu en mi, i jo estaré en vosaltres. Així com les sarments, si no estan en el cep, no poden donar fruit, tampoc vosaltres no en podeu donar si no esteu en mi. Jo sóc el cep i vosaltres les sarments. Aquell qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res. Si algú se separa de mi, és llençat fora i s'asseca com les sarments. Les sarments, un cop seques, les recullen i les tiren al foc, i cremen. Si esteu en mi i les meves paraules resten en vosaltres, podreu demanar tot el que voldreu, i ho tindreu. La glòria del meu Pare és que doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Església recorda avui sant Benet de Núrsia, pare del monaquisme occidental. Benet va ser a Roma per realitzar els seus estudis però va abandonar la ciutat i va estar en llocs apartats als voltants de Subiaco per dedicar-se totalment a Déu. Acompanyat per diversos deixebles va decidir anar a Montecassino, on va fundar un nou monestir i va escriure la coneguda Regla en la qual manifesta una extraordinària saviesa humana i cristiana. La Regla va esdevenir el referent essencial de tot el monaquisme occidental. En el pròleg escriu: «Cal que constituïm una escola del servei diví ... A mesura que es progressa en el camí de conversió i de fe, s’avança per la via dels manaments amb el cor dilatat en la inexplicable dolçor de l’amor». El que afirma Benet no és vàlid només per a qui segueix el camí monàstic sinó també per a qui viu la vida de cada dia en el món. Necessitem una disciplina, per tant, una regla que ens impedeixi ofegar-nos en el dia a dia oblidant el Senyor, oblidant escoltar la seva paraula, l’oració i el treball per transformar el món. D’aquesta manera creix en nosaltres l’home o la dona espiritual. Es tracta de seguir units al cep que és Jesús, com hem escoltat en l’Evangeli. Jesús continua dient-nos també a nosaltres: «Jo sóc el cep i vosaltres les sarments», perquè comprenguem el tipus d’unió que ha d’existir entre ell i nosaltres. Una sarment viu i dóna fruit únicament si roman unida al cep, si la tallessin, s’assecaria i moriria. Estar units al cep és, doncs, fonamental per a les sarments. Però això no es produeix sense més, per casualitat. Cal una disciplina, una regla, que ens ajudi a no deixar-nos arrossegar pels ritmes vertiginosos de la vida de cada dia.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
