Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jeremies 5,20-31
«Anuncieu això a la gent de Jacob,
que ho sàpiguen a Judà!
Escolta bé això que et dic,
poble insensat, incapaç de comprendre:
Teniu ulls, però no hi veieu,
orelles, però no hi sentiu.
Veig que no em temeu.
Us ho dic jo, el Senyor.
Veig que no tremoleu davant meu.
Jo he posat la sorra
per frontera del mar,
i el mar no la traspassa.
És una llei perpètua.
Les onades s'agiten
però no poden res,
bramulen però no passen enllà.
En canvi, aquest poble
és rebel i indòcil:
s'allunya, se'n va.
No pensen dintre d'ells:
"Venerem el Senyor, el nostre Déu,
que, quan n'és el temps,
dóna les pluges de tardor
i de primavera,
i que té un moment assignat
per a la sega."
»Les vostres culpes
destorben tot això,
els vostres pecats
us priven d'aquests béns.
»Entre el meu poble
hi ha homes dolents:
cada un espia,
quiet com un ocellaire;
preparen el filat com caçadors,
paren trampes per agafar-hi homes.
Les seves cases són plenes d'estafes,
com una gàbia és plena d'ocells;
així s'engrandeixen i s'enriqueixen,
es tornen grassos i lluents.
La seva malícia no té límits:
no judiquen amb justícia,
no respecten els drets dels orfes,
i encara prosperen;
no defensen la causa dels pobres.
¿No haig de demanar comptes
per tot això?
A un poble com aquest,
¿no li haig de donar el que es mereix?
Ho dic jo, el Senyor.»
En aquest país passen coses
horribles i esgarrifoses:
els profetes profetitzen en fals,
els sacerdots paren la mà
per enriquir-se,
i el poble n'està tan content!
Què fareu quan vindrà la fi?
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El profeta utilitza paraules dures contra el seu poble, «poble insensat, incapaç de comprendre». Per Jeremies aquesta situació és la conseqüència de la manca de «por» davant Déu: «No diuen dintre seu: Venerem (temem) el Senyor, el nostre Déu, que, quan n’és el temps, dóna les pluges de tardor i de primavera, i que té un moment assignat per a la sega». Potser aquesta sigui una paraula oblidada en el vocabulari de la vida de fe. Tenim moltes pors, però poc «temor de Déu». El «temor de Déu» no és un sentiment de por, sinó la consciència del nostre límit i de la nostra fragilitat. I això ho descobrim de manera evident en la pregària. Quan ens posem davant Déu ens adonem de la seva grandesa i de la nostra pobresa. En el llibre del Deuteronomi, la «por» va acompanyada de l’amor de Déu i de l’escolta de la seva Paraula: «I ara, poble d’Israel, què espera de tu el Senyor, el teu Déu? Que el reverenciïs i segueixis els seus camins, que l’estimis i l’adoris amb tot el cor i amb tota l’ànima, que observis els seus manaments i els seus decrets que avui et dono per al teu bé» (10,12). El «temor de Déu», segons el llibre dels Proverbis és el principi de la saviesa. Hi ha, doncs, una forta connexió entre temor del Senyor i vida bona, benestar, saviesa de vida. No es tracta de l’antiga convicció segons la qual la dissort o la pobresa estaven lligades al pecat, i la riquesa a la fidelitat a Déu. Hi ha una vida bona i feliç també en el sofriment i en la pobresa. La iniquitat, la injustícia, la violència, l’absència del temor de Déu i de la consciència de la seva presència, alteren l’ordre de la creació i també la convivència entre els homes. Jeremies planteja aquí una constant de la paraula profètica, la connexió entre riquesa i injustícia: «Les seves cases són plenes d’estafes, com una gàbia és plena d’ocells; així s’engrandeixen i s’enriqueixen, es tornen grassos i lluents. La seva malícia no té límits: no judiquen amb justícia, no respecten els drets dels orfes i encara prosperen; no defensen la causa dels pobres». Potser amb un llenguatge que no és fàcil per a nosaltres, Jeremies toca un dels punts centrals de la nostra societat materialista, en la qual vivim dominats pels diners i per una lògica mercantil, oblidant la necessitat de conrear el cor, d’enfortir l’ànima, per fer el bé i portar endavant la justícia.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
