LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària per l'Església
Paraula de déu cada dia

Pregària per l'Església

Memòria de sant Sergi de Radonez, de l'Església russa, fundador del monestir de la Santíssima Trinitat, prop de Moscou. Record del pastor evangèlic Paul Schneider mort en el camp de concentració nazi de Buchenwald el 18 de juliol del 1939. Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Pregària per l'Església
Dijous 18 de juliol

Memòria de sant Sergi de Radonez, de l’Església russa, fundador del monestir de la Santíssima Trinitat, prop de Moscou. Record del pastor evangèlic Paul Schneider mort en el camp de concentració nazi de Buchenwald el 18 de juliol del 1939.


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Jeremies 7,1-15



El Senyor va comunicar aquesta paraula a Jeremies. Li digué:
--Estigues-te al portal del temple del Senyor i proclama-hi això: "Escolteu la paraula del Senyor, gent de Judà, que entreu per aquestes portes quan voleu adorar-lo. Això us diu el Senyor de l'univers, el Déu d'Israel: Seguiu el bon camí, milloreu la vostra conducta, i us deixaré habitar en aquest lloc. No us refieu de les paraules enganyoses repetint: ‘Això és el temple del Senyor, el temple del Senyor, el temple del Senyor!’ Si de veritat seguiu el bon camí i milloreu la vostra conducta, si feu justícia entre les dues parts d'un plet, si no oprimiu els immigrants, els orfes i les viudes, si en aquest lloc no vesseu sang innocent i no adoreu altres déus, que serien la vostra perdició, jo us deixaré habitar en aquest lloc, a la terra que vaig donar als vostres pares des de sempre i per sempre.
»Però vosaltres us refieu de paraules enganyoses que no serveixen de res. Robeu, mateu, cometeu adulteri, jureu en fals, cremeu encens a Baal, seguiu altres déus que mai no havíeu conegut, i després veniu a presentar-vos al meu davant, en aquest temple que porta el meu nom. ¿Penseu que això us salvarà i que podreu continuar cometent coses tan abominables? Aquest temple que porta el meu nom, ¿us penseu que és una cova de lladres? Doncs sí, això és el que jo veig! Ho dic jo, el Senyor.
»Aneu al lloc sagrat de Siló, que en temps passat jo havia fet que portés el meu nom, i veureu en què l'he convertit per culpa de la maldat d'Israel, el meu poble. I ara vosaltres cometeu aquestes mateixes maldats. Us he parlat cada dia i no m'heu escoltat; us he cridat i no m'heu respost. Ho dic jo, el Senyor. Per això, amb el temple que porta el meu nom, del qual us refieu, i amb aquest lloc que us vaig donar, a vosaltres i als vostres pares, faré el mateix que vaig fer amb Siló. Us trauré de la meva presència, com en vaig treure els vostres germans, els descendents d'Efraïm.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

El temple de Jerusalem, que va construir el rei Salomó, s’havia convertit en el cor de la relació del poble d’Israel amb Déu. Era el lloc de la pregària i sobretot del sacrifici. En aquell recinte sant, el creient entrava en comunió amb el Senyor, li donava les gràcies pels beneficis rebuts i rebia el perdó del pecat. Jeremies recorda una veritat antiga de la fe d’Israel, present constantment en els profetes: el temple no és un lloc on es porta a terme un culte exterior, aliè a la vida. Els profetes, a partir d’Isaïes (cap. 1) i després Osees (6,1-6) i Amós (4,4-5), afirmen que Déu no vol sacrificis i oracions d’homes les mans dels quals estan tacades de sang. Violència i injustícia no encaixen amb anar freqüentment a la casa de Déu. Com dirà Jesús: «No tothom qui em diu: “Senyor, Senyor”, entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare» (Mt 7,21). La comunió amb Déu, que s’estableix en el temple, implica una vida que es mesura segons l’escolta de la seva paraula i no segons la d’un mateix. En cas contrari es corre el risc d’acontentar-se amb una fe desencarnada, que no es fa vida i amor pel proïsme, que no lluita per la justícia, que no canvia el cor i la història. No n’hi ha prou ni amb les devocions ni amb una oració feta a la mida d’un mateix. El temple és el lloc de la comunitat, del poble de Déu. Allà no estem sols. La fe cristiana, que té les seves arrels en la fe d’Israel, no és una cosa privada entre l’individu i Déu, com si els altres no hi tinguessin res a veure. Per això la fe de vegades és abstracta, no té a veure amb la vida, amb la quotidianitat, perquè és una cosa privada que cadascú gestiona pel seu compte, sense el suport i la correcció dels altres. Jeremies, reproduint la veu del Senyor, afegeix: «Seguiu el bon camí, milloreu la vostra conducta, i us deixaré habitar en aquest lloc». Aquest manament es fa realitat en una vida que s’alimenta de la Paraula de Déu, que s’ocupa dels pobres («no oprimeixis el foraster, l’orfe i la vídua»), que es mesura amb la fe dels altres, que no s’abandona a la idolatria. No som deixebles sense posar en pràctica els manaments del Senyor, sense buscar junts el camí de la justícia i de l’amor

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.