LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària amb Maria, mare del Senyor
Paraula de déu cada dia

Pregària amb Maria, mare del Senyor

Memòria de sant Antoni de les grutes de Kiev (+ 1073). Pare dels monjos russos, juntament amb sant Teodosi, és considerat el fundador del Monestir de les Grutes. Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Pregària amb Maria, mare del Senyor
Dimarts 23 de juliol

Memòria de sant Antoni de les grutes de Kiev (+ 1073). Pare dels monjos russos, juntament amb sant Teodosi, és considerat el fundador del Monestir de les Grutes.


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Jeremies 8,14-23

Què hi fem, aquí asseguts?
Aplegueu la gent,
entrem a les ciutats fortificades
i no ens en moguem:
el Senyor, el nostre Déu,
vol que no en sortim,
i ens fa beure aigua emmetzinada,
perquè hem pecat contra ell.
Esperàvem la pau, però res no va bé;
esperàvem el remei,
i tot són alarmes.
Des de Dan se sent
el bufec dels seus cavalls;
el renill dels seus corsers
fa estremir tota la terra;
entren a devorar tot el país,
les ciutats i els seus habitants.

«Us envio serps verinoses.
Contra elles, no hi valen encanteris:
tingueu per cert que us picaran.
Ho dic jo, el Senyor.»

Un somriure forçat
amaga el meu dolor,
el meu cor està malalt.
El plany del meu poble se sent
des de terres llunyanes:
«El Senyor, ja no és a Sió?
El seu Rei, ja no hi és?»

«Per què m'irritaven
amb les seves estàtues,
amb els ídols estrangers?»

Ha passat la collita,
s'ha acabat l'estiu,
però nosaltres
no hem vist la salvació.

Estic destrossat
pel desastre del meu poble.
Quina negror! La basarda m'atueix.
¿No hi ha bàlsam a Galaad?
¿No hi ha allí ningú
capaç de curar-me?
Per què no es tanca mai
la ferida del meu poble?
Oh, si tingués al cap una deu d'aigua
i una font de llàgrimes als ulls!
Ploraria nit i dia
per les víctimes del meu poble.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Enmig de les dificultats i davant l’amenaça de mort ¿quina resposta es pot donar? El pensament instintiu d’Israel és atribuir a Déu la causa de la seva desgràcia: «Aplegueu la gent, entrem a les ciutats fortificades i no ens en moguem: el Senyor, el nostre Déu, vol que no en sortim». Quantes vegades també nosaltres hem atribuït a Déu la causa d’un moment difícil en la nostra vida, una mort imprevista o una malaltia! Potser ens hauríem pogut sumar a les paraules d’Israel: «Esperàvem la pau, però res no va bé; esperàvem el remei, i tot són alarmes». És fàcil i gairebé instintiu lamentar-se i atribuir la culpa del mal a un altre. És evident que nosaltres no som responsables del mal del món, però hem de qüestionar-nos davant aquest mal. La Bíblia sembla fins i tot atribuir-ne la causa a Déu. En la concepció bíblica tot està vinculat a Déu, encara que en els primers capítols del Gènesi s’afirma definitivament que el mal ve del maligne i del pecat de l’home, perquè el voler de Déu és el bé. No tenim totes les respostes. La presència del mal és un misteri en l’interior del qual interactuen moltes causes. La història dolorosa de Job ensenya que en el mal Déu no és lluny, encara que sembli permetre’l. És Job, qui no s’adona de la seva presència i no el veu al seu costat. Nosaltres sentim ressonar en les paraules del profeta la força del mal que hi ha en el món, el crit de dolor que s’eleva des de tants dones i homes que pateixen: «Un somriure forçat amaga el meu dolor, el meu cor està malalt. El plany del meu poble se sent des de terres llunyanes: «El Senyor, ja no és a Sió? El seu Rei, ja no hi és?» També nosaltres escoltem el crit de dolor del molts que pateixen i semblen abandonats fins i tot per Déu, tan gran és el seu sofriment. De vegades ens costa trobar una solució, però no és impossible, encara que això ens omple de tristesa. No, Déu no abandona ningú al mal. Ell escolta el crit del pobre, de la mateixa manera que va escoltar el crit del seu poble quan era esclau a Egipte

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.