LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària amb els sants
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària amb els sants
Dimecres 24 de juliol


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Jeremies 9,1-15



Ah, si trobés al desert
un alberg de vianants!
Deixaria el meu poble,
me n'aniria ben lluny:
tots són uns adúlters,
una colla de traïdors.

«La seva llengua, com un arc,
tira mentides,
amb falsedats es fan amos del país,
passen de fer mal a fer més mal,
i a mi no em coneixen.
Ho dic jo, el Senyor.
Guardeu-vos els uns dels altres,
no us fieu dels vostres germans,
que els germans van per fer travetes,
i els companys
són marxants de calúmnies.
Tothom enganya el seu veí,
no diuen la veritat;
han avesat la llengua a dir mentides;
de tant de fer mal, ni força tenen
per a convertir-se.
Pillatge i més pillatge,
estafa i més estafa:
no em volen conèixer.
Ho dic jo, el Senyor.»

Per això diu el Senyor de l'univers:
«Jo els passaré pel foc de la fornal;
només així
podré depurar el meu poble.
La seva llengua és una fletxa mortal,
tots duen l'engany als llavis:
parlen amablement
amb els companys,
però per dintre
van amb ganes d'enxampar-los.
No els haig de demanar comptes
per tot això?
A un poble com aquest,
¿no li haig de donar el que es mereix?
Ho dic jo, el Senyor.»

Ploraré i gemegaré
per les muntanyes,
entonaré una complanta
pels pasturatges de l'estepa:
els han cremat, i ningú no hi passa,
no s'hi sent belar cap ramat;
des dels ocells fins al bestiar,
tots s'han dispersat i han fugit.

«Convertiré Jerusalem
en un munt de runa,
en un refugi de xacals.
De les ciutats de Judà
en faré un desert,
no hi quedarà ningú.»

Qui és el savi
que pugui entendre tot això?
¿A qui ho ha comunicat
el Senyor, perquè ho anunciï?
Per què el país ha quedat desfet,
cremat com l'estepa,
i no hi passa ningú?

El Senyor respon:
«Perquè han abandonat la Llei
que jo els havia proposat:
no han escoltat la meva paraula,
no l'han seguida.
Només han seguit el seu cor obstinat,
han anat darrere els Baals,
tal com havien après
dels seus pares.
Per això diu el Senyor de l'univers,
Déu d'Israel:
Als d'aquest poble
els faré menjar herbes amargues,
els faré beure aigua emmetzinada.
Els escamparé per altres nacions
que ni ells ni els seus pares
no coneixien,
i darrere d'ells enviaré l'espasa
fins a fer-los desaparèixer.»

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Fins i tot Déu perd la paciència i se’n vol anar a causa de la infidelitat del seu poble: «Ah, si trobés al desert un alberg de vianants! Deixaria el meu poble, me n’aniria ben lluny: tots són uns adúlters, una colla de traïdors». De vegades a la Bíblia es parla de l’ocultació de Déu. Oculta la seva presència, no es deixa veure. El motiu principal d’aquesta presa de posició de Déu és la mentida: «La seva llengua, com un arc, tira mentides, amb falsedats es fan amos del país… Tothom enganya el seu veí, no diuen la veritat; han avesat la llengua a dir mentides». Són paraules que atreuen la nostra atenció sobre l’ús del llenguatge, sobre el parlar i sobre la sinceritat de les nostres paraules. La Carta de Jaume dedicarà tot el capítol tercer a l’ús de la llengua, amb paraules dures que arriben a definir la llengua d’aquesta manera: «La llengua és un foc, tot un món de malícia». No són diferents les paraules de Jeremies: «La seva llengua és una fletxa mortal, tots duen l’engany als llavis». Les paraules que pronunciem poden causar molt de mal, perquè una vegada dites es claven, són realment com el foc o com les fletxes, poden fer el bé, però també poden fer molt de mal. Sobretot la mentida provoca molt mal, i ens acostuma a una doble vida, distorsionada, plena de maldat encara que estigui coberta d’una capa de bondat. És només engany. «Digueu sí, quan és sí; no, quan és no», diu Jesús. Per això Déu intervé amb una acció purificadora: «Jo els passaré pel foc de la fornal; només així podré depurar el meu poble». Déu ens depura i ens prova perquè purifiquem el nostre llenguatge i, per tant, el nostre cor, perquè transmeti sinceritat i veritat. Després el profeta torna a parlar d’un tema que li és estimat. Per què tanta devastació? I per què sembla que Déu s’hagi allunyat? «Perquè han abandonat la Llei que jo els havia proposat: no han escoltat la meva paraula, no l’han seguida. Només han seguit el seu cor obstinat, han anat darrere els Baals, (les divinitats de la terra de Canaan) tal com havien après dels seus pares». Tornem al mateix punt: si no escoltem, tot es fa malbé, i el nostre llenguatge s’omple de mentides, perquè no s’alimenta de la Paraula de Déu.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.