Memòria de Marta. Acull Jesús, el Senyor, a casa seva. Llegir més
Memòria de Marta. Acull Jesús, el Senyor, a casa seva.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jeremies 10,17-25
Recull de terra el farcell,
tu que vius en ple setge!
El Senyor anuncia això:
«Aquesta vegada llançaré amb la fona
els habitants d'aquest país,
d'un cop de mà els faré arribar
on ara apunto.»
Ai de mi! Quina desfeta!
Se m'ha obert la ferida.
Jo pensava:
«Com podré suportar aquest mal!»
Sóc com una tenda devastada.
N'han arrencat totes les cordes:
els fills m'han abandonat,
no me'n queda cap.
Ja no em plantarà ningú la tenda,
no hi haurà qui n'alci la lona.
Els pastors eren uns necis,
no consultaven el Senyor;
per això, com que no han tingut seny,
tot el ramat se'ls ha esgarriat.
Atenció, arriben notícies:
S'acosta una gran remor
del país del nord
que convertirà les viles de Judà
en un desert,
en un refugi de xacals.
Senyor, veig que l'home
no és amo de la seva conducta:
quan camina,
no orienta els seus passos.
Corregeix-me, Senyor,
però amb mesura;
no amb enuig,
que no en quedaria res.
Aboca la teva indignació
sobre les nacions que no et coneixen,
sobre els pobles
que no invoquen el teu nom.
Han devorat els fills de Jacob:
els han devorat, els han consumit,
han devastat el seu país.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
«Ai de mi! Quina desfeta! Se m’ha obert la ferida. Jo pensava: «Com podré suportar aquest mal!» En aquestes paraules dels habitants d’una ciutat destruïda sentim ressonar el seu dolor i el dels molts pobles que avui es veuen aixafats per la guerra. Podran suportar el seu dolor? Es guarirà la seva ferida? Cada vegada que obrim la Bíblia no podem evitar fer-nos aquesta pregunta perquè la Paraula de Déu ens ajuda a mirar els sofriments dels homes. De vegades hi ha pocs pastors, poca gent que s’ocupi d’aquest dolor: «Els pastors eren uns necis, no consultaven el Senyor; per això, com que no han tingut seny, tot el ramat se’ls ha esgarriat». Falten bons samaritans que sàpiguen inclinar-se sobre les ferides dels qui pateixen. S’afegeix a aquesta circumstància la desorientació i la incertesa d’aquest temps de crisi. Molts tenen la sensació que «l’home no és amo de la seva conducta». D’altres que «quan camina no orienta els seus passos». El món s’ha endurit per a molts, sobretot pels pobres, que sovint queden abandonats a la seva sort, com «ovelles sense pastor». Qui s’ocuparà d’ells? Ens dirigim al Senyor perquè ens ajudi: «Corregeix-me, Senyor, però amb mesura; no amb enuig, que no en quedaria res». La reacció de l’home de fe no consisteix en lamentar-se o culpar-ne d’altres, sinó sobretot invocar l’ajuda del Senyor i oferir la seva disponibilitat per fer un món més just. La paraula del Senyor abans que cap altra cosa «corregeix» la nostra mandra i resignació. La paraula ens diu que les coses poden canviar si comencem per canviar nosaltres mateixos. Tots som cridats a ser millors, a canviar-nos a nosaltres mateixos per poder transformar el món.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
