Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jeremies 16,1-21
El Senyor em va comunicar la seva paraula. Em digué:
--No et casis ni tinguis aquí cap fill ni cap filla, perquè, referent als fills i filles que naixeran en aquest país, referent a les mares que els infantaran i als pares que els engendraran, això us faig saber jo, el Senyor: Moriran de mort terrible, ningú no els plorarà ni els enterrarà, seran com fems escampats pels camps, l'espasa i la fam els consumiran. Els ocellots i els animals feréstecs s'atiparan dels seus cadàvers.
»Això et dic jo, el Senyor: No prenguis part en un àpat funerari, no et posis de dol ni et planyis, perquè jo retiro d'aquest poble la meva amistat, el meu amor i la meva misericòrdia. Ho dic jo, el Senyor. Rics i pobres d'aquest país moriran, i no els enterraran ni els planyeran: ningú no es farà incisions ni es raparà els cabells; ningú no llescarà el pa del condol per consolar els qui ploren un difunt, ni els faran beure la copa del consol pel pare o per la mare.
»Tampoc no entris en cap casa on facin un convit, no t'asseguis a menjar i beure amb ells. Això anuncia el Senyor de l'univers, Déu d'Israel: Aquí, davant els vostres ulls i en els vostres dies, jo faré callar els crits de joia i de festa, i el cant del nuvi i de la núvia.
»I quan anunciaràs tot això a aquest poble, ells et preguntaran: "Per què el Senyor ha decretat contra nosaltres unes desgràcies tan grans? Quines culpes o pecats hem comès contra el Senyor, el nostre Déu?" Llavors respon-los: "Els vostres pares m'han abandonat: han anat darrere altres déus, els han venerat i els han adorat. M'han abandonat i no han observat la meva Llei. Ho dic jo, el Senyor. Vosaltres heu fet pitjor que els vostres pares: us heu deixat guiar pel vostre cor obstinat i pervers i no heu fet cas de mi. Per això us llançaré fora d'aquest país, a un país que no coneixíeu ni vosaltres ni els vostres pares: allà podreu donar culte nit i dia als altres déus. El que és jo, no us concediré pas la meva gràcia."
»Tanmateix vénen dies, diu el Senyor, en què ja no diran: "Juro per la vida del Senyor que va treure els israelites del país d'Egipte", sinó: "Juro per la vida del Senyor que va treure els israelites del país del nord i dels altres països on els havia escampat." Jo els faré tornar a la seva pròpia terra, la que vaig donar als seus pares.
»Jo enviaré molts pescadors que els pescaran; després enviaré molts caçadors que els caçaran per totes les muntanyes, per tots els turons i per les escletxes de les roques. Els meus ulls observen la seva conducta, no em passa res per alt; les seves culpes no s'amaguen a la meva mirada. Ho dic jo, el Senyor. Jo els faré pagar el doble de les seves culpes i pecats perquè han profanat el meu país: la carronya repugnant i abominable dels seus ídols ha omplert la meva heretat.
El Senyor és la meva força
i la meva fortalesa,
el meu refugi en dies de perill.
Nacions d'un cap a l'altre de la terra
vindran a tu i diran:
«Quin engany, els déus heretats
dels nostres pares!
No són res ni valen per a res!»
«Pot fabricar-se déus un home?
Però si no en són, de déus!
Per això els vull instruir:
aquesta vegada els faré conèixer
la meva força i el meu poder,
i sabran que el meu nom és
"el Senyor".»
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El llenguatge de Jeremies sembla gairebé contradictori: primer parla de desgràcies i després anuncia la intervenció salvadora de Déu. El profeta és convidat a no compartir els moments de dol i de festa del seu poble. La vida del profeta no es pot conformar a la mentalitat i als costums. Sap bé que ha d’escoltar la Paraula de Déu per damunt de tota altra cosa. De fet, la veritable qüestió religiosa d’Israel continua lligada a l’escolta del Senyor i a l’obediència de la paraula escoltada. Quan Israel demani: «“Per què el Senyor ha decretat contra nosaltres unes desgràcies tan grans? Quines culpes o pecats hem comès contra el Senyor, el nostre Déu?” Llavors respon-los: “Els vostres pares m’han abandonat: han anat darrere altres déus, els han venerat i els han adorat. M’han abandonat i no han observat la meva Llei”». El Senyor, no es resigna a la duresa de cor del seu poble, no l’abandona a la seva voluntat de rebellió i pecat. Amb les maneres d’un pare alhora sever i bo, el Senyor amenaça Israel perquè espera que reconegui el seu pecat i la necessitat de ser salvat. Una consciència així és pròpia de cada creient: no és possible arribar a la salvació sense un profund sentiment d’humilitat, és a dir, sense reconèixer el nostre pecat i, en conseqüència, la necessitat de ser salvats. Sovint vivim amb la convicció de tenir raó. En realitat, ens seguim només a nosaltres mateixos, i estem convençuts d’estar de la part de la raó. I per això decidim no escoltar ni a Déu ni als altres. Però res no serà com abans. Déu intervindrà i canviarà el curs de la història. Escriu el profeta: «Tanmateix vénen dies, diu el Senyor, en què ja no diran: “Juro per la vida del Senyor que va treure els israelites del país d’Egipte”, sinó: “Juro per la vida del Senyor que va treure els israelites del país del nord i dels altres països on els havia escampat”». És tracta d’una nova professió de fe d’un poble que reconeix la presència de Déu que ve a reunir-lo de la dispersió provocada per un individualisme exagerat, per portar-lo a una terra on aprendre a viure junts. Déu, es podria dir, obligarà el seu poble a tornar a Ell i, per tant, a sentir-se el seu poble. Enviarà a pescadors i caçadors per tornar a la terra de la promesa els seus fills dispersos. Així doncs, la narració no pot acabar sinó amb un reconeixement de l’obra de Déu: «El Senyor és la meva força i la meva fortalesa, el meu refugi en dies de perill. Nacions d’un cap a l’altre de la terra vindran a tu» per reconèixer el seu pecat i la presència de Déu.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
