Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jeremies 17,1-8
«El pecat de Judà està escrit
amb un estilet d'acer,
està gravat a punta de diamant
en la tauleta del seu cor
i en els angles dels seus altars.
Com si es recordessin dels seus fills,
els de Judà es recorden
dels seus altars,
dels seus bosquets sagrats
al voltant d'un arbre frondós,
dalt dels turons elevats.
Ai de tu, que vius a la muntanya
i que tens els santuaris en ple camp!
Abandonaré al pillatge
els teus tresors i riqueses
perquè els recintes sagrats on pequen
són per tot el teu territori.
Tu deixaràs reposar la terra,
aniràs lluny de l'heretat
que et vaig donar:
et sotmetré als teus enemics
en un país que no coneixes,
perquè heu encès
el foc del meu enuig,
i cremarà per sempre.»
Això diu el Senyor:
«Maleït l'home
que confia en els homes
i busca qui li faci de braç dret,
mentre el seu cor
s'allunya del Senyor!
Serà com un matoll de l'Arabà
que mai no tasta la pluja;
viu en un desert xardorós,
en una terra salabrosa
que no es pot habitar.
Beneït l'home que es refia del Senyor,
que posa en el Senyor la confiança!
Serà com un arbre
que arrela vora l'aigua,
que enfonsa les arrels ran del torrent;
no té por quan ve l'estiu,
el seu fullatge es manté verd;
no es neguiteja en anys de secada,
no deixa de donar fruit.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Què podem fer davant la força i la duresa del nostre pecat que el profeta descriu com «escrit amb un estilet d’acer, està gravat a punta de diamant en la tauleta del seu cor i en els angles dels seus altars»? Quin és, sobretot, l’origen d’un pecat tan arrelat que està gravat en el cor de manera inesborrable? «Maleït l’home que confia en els homes i busca qui li faci de braç dret, mentre el seu cor s’allunya del Senyor!» Aquesta és la resposta. Quan l’home confia en si mateix, s’allunya irremeiablement del Senyor. No hi ha alternatives, com ens recorda sovint la Bíblia: o el Senyor o els ídols, o l’escoltem a ell o n’escoltem d’altres. No és possible un compromís entre els ídols i Déu. Quan l’home posa la seva confiança «en la carn», és a dir, en si mateix o en les raons del món, s’autocondemna a la tristesa i a l’aridesa. En un cert sentit, es maleeix a si mateix. Aquell que s’allunya de Déu i, per tant, de la font de la vida i de l’amor, es converteix fatalment en esclau de l’individualisme i de la violència. D’aquesta esclavitud neixen les tristeses i les violències que trobem en moltes situacions i que trastornen cada vegada més la vida de molta gent. Per contra, és «Beneït l’home que es refia del Senyor, que posa en el Senyor la confiança!». És el mateix que repeteix sovint la Bíblia. «Feliç l’home que no es guia pels consells dels injustos» (Sl 1,1), canta el salmista. Totes les pàgines bíbliques demostren que la veritable felicitat consisteix en seguir el Senyor cada dia. La benedicció és estar al costat del Senyor, és viure en companyia de la seva paraula. Aquell que confia en el Senyor i que es dirigeix a ell amb fe, aprofundeix les seves arrels en una terra ferma, no té por del mal, no es desanima ni tan sols en els moments difícils, com la carestia de la qual parla el profeta, i no deixa de donar fruits d’amor i de pau. La seva força està en el Senyor, com canta el salmista: «Serà com un arbre que arrela vora l’aigua: dóna fruit quan n’és el temps i mai no es marceix el seu fullatge; duu a bon terme tot el que emprèn» (Sl 1,3).
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
