Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jeremies 20,1-18
El sacerdot Paixhur, fill d'Immer, s'encarregava de la vigilància al temple del Senyor. Quan va sentir que Jeremies profetitzava tot això, va fer apallissar el profeta i el va lligar al cep que hi havia a la porta superior de Benjamí, la del temple del Senyor. L'endemà, quan Paixhur va treure Jeremies del cep, aquest li va dir:
--El Senyor ja no t'anomena Paixhur, sinó Magor-Missabib (que vol dir "terror de tot arreu"). Això t'anuncia el Senyor: "Jo faig de tu un terror per a tu i per a tots els teus amics. Amb els teus propis ulls veuràs com cauen sota l'espasa dels enemics. Posaré tota la gent de Judà en mans del rei de Babilònia: en matarà alguns amb l'espasa i en deportarà d'altres a Babilònia. Tota la riquesa d'aquesta ciutat, els seus béns i els objectes de valor, com també els tresors dels reis de Judà, tot ho posaré en mans dels seus enemics, perquè ho saquegin, ho prenguin i s'ho enduguin a Babilònia. I tu, Paixhur, i tots els qui viuen a casa teva, anireu al captiveri. Arribaràs a Babilònia, allà moriràs, i allà t'enterraran, a tu i a tots els teus amics que has enganyat amb les teves profecies."
Senyor, m'has seduït
i m'he deixat seduir;
has volgut forçar-me
i te n'has sortit.
He estat la riota de tothom,
tot el dia es burlen de mi.
Sempre que parlo,
haig de cridar i anunciar:
«Violència, destrucció!»
M'has adreçat la teva paraula,
i tot el dia m'insulten i m'ultratgen.
Si em dic: «No hi pensaré més,
no anunciaré la paraula
en el seu nom»,
llavors ella es torna dintre meu
com un foc devorador
tancat en el meu cos:
he provat d'apagar-lo i no he pogut.
En sento molts que mormolen:
«Aquest és "Terror de tot arreu".
Denuncieu-lo, i nosaltres
també el denunciarem!»
Tots els meus millors amics
esperen que ensopegui:
«Qui sap si es deixarà enganyar
i el podrem fer caure,
i prendrem revenja d'ell.»
Però el Senyor és al meu costat
com un guerrer poderós:
els meus perseguidors ensopegaran,
no podran fer res.
El seu fracàs els cobrirà de vergonya,
el seu deshonor no serà mai oblidat.
Senyor de l'univers,
tu saps si un home t'és fidel,
tu penetres l'interior dels cors.
Fes que pugui veure
com els demanes comptes,
ja que he confiat a tu
la meva causa.
Canteu al Senyor, lloeu el Senyor:
ell ha salvat la vida dels pobres
de les mans dels malvats.
Maleït sigui el dia que vaig néixer:
que ningú no proclami beneït
el dia que la mare em va infantar!
Maleït l'home
que va córrer a dir al meu pare
que havia tingut un fill
i li va donar una alegria!
Que aquell home sigui com les ciutats
que el Senyor va destruir
sense compassió!
Que al matí senti clamors
i al migdia crits de guerra!
Per què aquell dia
no em va matar abans de néixer?
La mare m'hauria fet de sepulcre,
les seves entranyes
m'haurien portat eternament.
Per què vaig sortir del si matern
si havia de tastar pena i sofriments
i acabar els meus dies
en la vergonya?
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El passatge que hem llegit es divideix en dues parts (la primera, del verset 1 al 6 i la segona, del 7 al 18). En la primera part, l’autor sagrat narra la reacció violenta de Paixhur, un dels sacerdots més importants del temple de Jerusalem, potser cap de l’administració, davant les dures paraules del profeta contra una religiositat feta de gestos i accions litúrgiques sense que anés acompanyada d’un propòsit decidit a escoltar la Paraula de Déu. Jeremies va ser empresonat, encara que per poc temps. Era un intent de silenciar la paraula profètica. Però un cop lliure, Jeremies torna immediatament a parlar. I es dirigeix directament a Paixhur amonestant-lo per la seva oposició a la paraula profètica. L’experiència dura de la presó i de l’oposició que els sacerdots del temple van mostrar davant la seva predicació empeny el profeta a parlar. No obstant, davant la presó i la contínua oposició que pateix, Jeremies sent el deure de comprendre d’una manera nova la crida de Déu. Ningú pot ser profeta per iniciativa pròpia i ningú pot continuar sent-ho per pròpia convicció. Per això el monòleg següent manifesta la interioritat de Jeremies que va al més profund de la vocació que ha rebut. El profeta s’adreça a Déu i converteix l’exposició de la seva difícil situació en una pregària. És al mateix temps una petició d’ajuda i l’expressió de la convicció de la proximitat de Déu: «Senyor, m’has seduït i m’he deixat seduir; has volgut forçar-me i te n’has sortit», comença a dir el profeta. En aquestes paraules emergeix la força de la Paraula de Déu que és com «foc ardent» que sacseja el profeta i l’obliga a parlar, fins i tot enmig de tantes dificultats i sofriments. Qui pot guardar per a si mateix la Paraula de Déu? Vénen a la memòria les paraules de Jesús als deixebles: «He vingut a calar foc a la terra, i com voldria que ja estigués encesa!» (Lc 12,49). El missatge profètic, però, xoca amb la força del mal que hi ha en el món. És el que cada generació cristiana viu: el combat entre l’amor de Déu i la violència del mal. I és una lluita a la qual han de fer front tant les comunitats eclesials com els creients individualment o qualsevol home de bona voluntat. Ho constatem en la vida de l’Església, sobretot en l’experiència d’aquells cristians que han estat perseguits i en els que encara avui pateixen a causa de la seva fe. Les paraules de Jeremies subratllen la violència i la duresa del combat. Però el creient que ha escoltat la paraula del Senyor és com si fos posseït per ella i per la seva força. Quan es tasta la Paraula de Déu és difícil oblidar-la. Fins i tot enmig de les dificultats, el profeta troba les paraules per cantar la glòria de Déu. Malgrat els enemics que l’envolten i els oponents que volen la seva ruïna, el profeta experimenta la llibertat i la salvació. I lloa al Senyor que venç el mal
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
