Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jeremies 22,1-12
El Senyor digué a Jeremies:
--Baixa al palau del rei de Judà i comunica-li aquest missatge: "Rei de Judà, que seus al tron de David, i també vosaltres, la seva cort i el seu poble, que entreu per aquestes portes, escolteu la paraula del Senyor. Això diu el Senyor: Defenseu el dret i la justícia, arrenqueu l'oprimit de mans de l'opressor, no maltracteu ni injurieu l'immigrant, l'orfe o la viuda, ni vesseu sang innocent en aquesta ciutat. Si compliu tot això, els reis que seuen al tron de David entraran per les portes d'aquest palau muntats en carruatges i acompanyats de la seva cort i del seu poble. Però si no feu cas de les meves paraules, aquest palau es convertirà en una ruïna. Ho juro per mi mateix, jo, el Senyor."
Això diu el Senyor a la casa reial de Judà:
«Tot i que per a mi ets frondosa
com els boscos de Galaad,
com les altures del Líban,
et juro que et convertiré
en un desert,
en un munt de ciutats deshabitades.
Designaré els qui et destruiran,
tant els homes com les seves eines,
perquè tallin els cedres millors
i els tirin al foc.»
Gent de moltes nacions passarà vora aquesta ciutat i es preguntaran entre ells: «Per què el Senyor ha tractat d'aquesta manera una ciutat tan gran?» Llavors els respondran: «Perquè havien abandonat l'aliança del Senyor, el seu Déu: adoraven altres déus i els donaven culte.»
No ploreu el qui ja és mort,
no feu més dol per ell!
Ploreu més aviat pel qui se'n va,
pel qui mai més no tornarà a veure
la pàtria on va néixer.
Perquè això diu el Senyor sobre Xal·lum, rei de Judà, que va succeir en el tron el seu pare Josies: «Va sortir d'aquesta ciutat i no hi tornarà mai més. Morirà en el lloc on el van deportar, no veurà més aquesta terra.»
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
En les paraules profètiques emergeix contínuament la invitació al rei, als jutges i a aquells que exerceixen el poder perquè practiquin la justícia, especialment amb els pobres. El relat de la vinya de Nabot, en el qual el profeta Elies acusa Acab de la gran injustícia comesa, és un dels molts exemples (1R 21). Existeix un veritable conflicte entre el profeta i el rei en referència a la justícia amb els pobres. A l’antic Pròxim Orient una de les principals tasques del rei era defensar el dret dels més febles, encara que rarament es complia. Ja el proclamaven els grans codis legislatius, com el de Hammurabi. I això explica la insistència dels profetes en la defensa dels oprimits. Així ho fa també Jeremies. El foraster, l’orfe i la vídua eren considerats entre les persones més pobres, perquè no tenien terra i depenien totalment de l’acolliment o de la generositat dels altres. Sovint la Bíblia es preocupa de la seva delicada situació. Ja en el llibre de l’Èxode (22,20-21) s’estableixen lleis en la seva defensa: «No explotis ni oprimeixis l’immigrant No maltractis cap viuda ni cap orfe». La casa del rei ha de ser un lloc de defensa del dret dels pobres. I no es tracta simplement de donar alguna cosa als pobres, sinó més aviat de practicar un dret de justícia amb ells. Els pobres, precisament per la seva situació, gaudeixen d’un dret particular d’atenció que, començant pel rei, han de tenir tots. En cada societat, salvaguardar el dret dels pobres i dels febles no és només un signe de civilització, sinó la garantia d’una convivència pacífica. Per al cristià la defensa dels pobres no és només un deure de justícia al qual no es pot faltar, i encara menys és una opció que es pugui delegar a Càritas diocesana, sinó que forma part essencial de la vida de fe i de la trobada personal amb Jesús, que es va identificar amb el pobre, com llegim a Mateu 25: «Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu».
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
