Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jeremies 23,1-8
«Ai dels pastors que malmenen i dispersen les ovelles del meu ramat. Ho dic jo, el Senyor. Això diu el Senyor, Déu d'Israel, als pastors que pasturen el meu poble: Vosaltres heu dispersat les meves ovelles, les heu escampades i no les heu tingudes en compte. Doncs ara jo us demanaré comptes de la vostra mala conducta. Ho dic jo, el Senyor. Després jo mateix aplegaré la resta de les meves ovelles de tots els països on les he escampades i les faré tornar als seus prats. Allà seran fecundes i es multiplicaran. Els posaré al davant pastors que les pasturin: no tindran por i ningú no les esfereirà. No en faltarà cap a la crida. Ho dic jo, el Senyor.
»Vénen dies que faré néixer
un rebrot legítim al llinatge de David.
Regnarà com a rei assenyat
i defensarà en el país
el dret i la justícia.
Ho dic jo, el Senyor.
En el seu temps, Judà serà salvat
i Israel viurà segur.
I li donaran aquest nom:
"El Senyor és la nostra salvació."
»Vénen dies, diu el Senyor, en què ja no diran: "Juro per la vida del Senyor, que va treure els israelites del país d'Egipte", sinó: "Juro per la vida del Senyor que ha tret i ha fet tornar la descendència del poble d'Israel del país del nord i de tots els països on els havia escampat, perquè habitin en el seu territori." Ho dic jo, el Senyor.»
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
«Ai dels pastors que malmenen i dispersen les ovelles del meu ramat!» Són paraules duríssimes contra els responsables d’Israel que ja no guien al ramat que el Senyor els ha confiat. Han oblidat el poble de Déu per ocupar-se de si mateixos. Es mostren tan distants que sembla que la gent els molesti. Ja no tenen consciència de la seva responsabilitat de pastors i han començat a fer el mal. Les ovelles del ramat, sense cap guia, van cap a la perdició. Ens podem preguntar si és possible canviar els nostres sentiments i abandonar el que era el tresor més preuat. Quan la malícia domina la vida, quan el mal es converteix en costum, quan l’egocentrisme supera les barreres, els pastors es tornen mercenaris: els qui haurien d’actuar pel bé de tots i especialment dels més petits, decideixen preocupar-se més d’ells mateixos que del bé dels altres. Llavors és el Senyor qui intervé i assumeix la defensa dels pobres i els necessitats, d’aquella part del ramat que pateix les ferides més greus, que suporta grans dolors, i que no troba qui s’ocupi d’ells. La misericòrdia és el nom sempre nou del Senyor, que es carrega a l’espatlla les ovelles soles i disperses. I és ell qui suscita nous pastors segons els sentiments del seu cor perquè guiïn les ovelles cap a les pastures, perquè les estimin amb un amor estable i atent. Els nous pastors són amics dels pobres i no permeten que ningú es perdi, que quedi a mercè de la por o del desànim, o bé que romangui sense consol. Els pobres a semblança del poble del Senyor moltes vegades són exiliats, estrangers en la seva pròpia terra. Els nous pastors, guiats pel «rebrot legítim», el messies-rei que defensarà la justícia i repararà tot greuge, seran capaços de donar repòs a la humanitat dels més petits i oferir-los pau i felicitat. El Senyor Jesús crida els seus deixebles i els constitueix en defensors dels pobres, i fa d’això un dels signes més clars de l’arribada del Regne de Déu a la terra.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
