Record de Zaqueu que es va enfilar dalt d'un arbre per veure el Senyor i va obtenir com a do la conversió del cor Llegir més
Record de Zaqueu que es va enfilar dalt d’un arbre per veure el Senyor i va obtenir com a do la conversió del cor
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 19,1-10
Jesús va entrar a Jericó i travessava la ciutat. Hi havia un home que es deia Zaqueu, cap de publicans. Era un home ric. Zaqueu buscava de veure qui era Jesús, però la gentada li ho impedia, perquè era petit d'estatura. Llavors s'avançà corrent i es va enfilar dalt d'un sicòmor per poder veure Jesús, que havia de passar per allí. Quan Jesús va arribar en aquell indret, alçà els ulls i li digué:
--Zaqueu, baixa de pressa, que avui m'haig d'hostatjar a casa teva.
Ell baixà de pressa i el va acollir amb alegria. Tots els qui ho van veure murmuraven contra Jesús i deien:
--Ha anat a allotjar-se a casa d'un pecador!
Però Zaqueu, dret davant el Senyor, li digué:
--Senyor, dono als pobres la meitat dels meus béns, i als qui he exigit més diners del compte, els en restitueixo quatre vegades més.
Jesús li digué:
--Avui ha entrat la salvació en aquesta casa; perquè també aquest home és fill d'Abraham. El Fill de l'home ha vingut a buscar i salvar allò que s'havia perdut.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jesús arriba a Jericó, la ciutat més antiga del món, símbol de tota ciutat. Jesús no hi entra distret i amb presses com ens passa sovint a nosaltres quan recorrem els carrers de les nostres ciutats. Jesús sempre està atent a les persones. Zaqueu, un publicà, conegut pecador, volia veure Jesús fos com fos, però era de poca alçada. Una mica com tots nosaltres, que estem massa aferrats a la terra, massa preocupats per les nostres coses per veure Jesús. No n’hi ha prou només amb fer algun petit canvi, posant-nos de puntetes però quedant-nos on estem. Hem de pujar una mica, és a dir, hem de sortir de la confusió de la multitud. Zaqueu va pujar a un arbre. Això va ser suficient. Jesús el va veure. Era ell, qui volia veure Jesús, però va succeir el contrari. Jesús aixeca la mirada, el crida, el convida a baixar i allotjar-lo a casa seva. Aquesta vegada l’home ric no se’n va trist, al contrari, va baixar de pressa i va acollir Jesús a casa. Després de la trobada amb Jesús, Zaqueu ja no era com abans: era feliç i tenia un cor nou, més generós. De fet, va decidir donar la meitat dels seus béns als pobres. No va dir: «ho dono tot». La història de Zaqueu ens convida a cada un de nosaltres a acollir el Senyor i trobar la nostra mesura en la caritat .
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
