Record del martiri de sant Joan Baptista, precursor del Senyor. Llegir més
Record del martiri de sant Joan Baptista, precursor del Senyor.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Marc 6,17-29
En efecte, Herodes era el qui havia fet agafar Joan, l'havia encadenat i l'havia tancat a la presó, a causa d'Herodies, la dona del seu germà Filip, amb la qual ell s'havia casat. Joan deia a Herodes:
--No t'és permès de conviure amb la dona del teu germà.
Herodies odiava Joan i el volia fer matar, però no podia, perquè Herodes, sabent que Joan era un home just i sant, el respectava i el protegia; quan el sentia, quedava molt perplex, però l'escoltava de bon grat.
L'ocasió es va presentar quan Herodes, amb motiu del seu natalici, va oferir un banquet als seus alts funcionaris, als tribuns de l'exèrcit i als personatges importants de Galilea. Durant el convit entrà la filla d'Herodies a ballar, i va agradar tant a Herodes i als convidats que el rei digué a la noia:
--Demana'm el que vulguis i t'ho donaré.
I li féu aquest jurament:
--Et donaré el que em demanis, ni que sigui la meitat del meu regne.
La noia va sortir i preguntà a la seva mare:
--Què haig de demanar?
Ella li respongué:
--El cap de Joan Baptista.
La noia tornà a entrar, se'n va anar decidida cap al rei i li demanà:
--Vull que ara mateix em donis en una safata el cap de Joan Baptista.
El rei es va posar molt trist, però a causa del jurament que havia fet davant els convidats no volgué contrariar-la. Immediatament, doncs, envià un guarda amb l'ordre de portar el cap de Joan. El guarda va anar a la presó i el va decapitar. Després dugué el cap en una safata, el donà a la noia, i la noia el donà a la seva mare.
Quan els deixebles de Joan ho van saber, anaren a endur-se el seu cos i li donaren sepultura.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Església, des de l’antiguitat, no tan sols recorda el naixement del Baptista sinó també el dia de la seva mort, ordenada per Herodes, el qual va preferir escoltar el caprici d’una dona de cor dolent abans de la paraula dura però veritable del profeta. Joan havia predicat la justícia i la conversió de cor. I havia entrat en el cor del rei, mentre que havia estat rebutjat per Herodies. Però Herodes, per desgràcia, no va continuar escoltant la paraula del profeta i el temor, que sentia a causa de les paraules de Joan, no el va portar a continuar l’escolta fins arribar a la conversió. És l’experiència amarga del refús de la predicació que porta inevitablement a l’enduriment del cor fins a deixar-lo inactiu. Herodes, ni que sigui a contracor, es va deixar endur pels esdeveniments i va esdevenir homicida. Divers era el comportament d’aquells que s’apropaven al Jordà per escoltar el Baptista, penedir-se dels propis pecats i rebre el baptisme de penitència. El testimoniatge de Joan, com succeeix cada vegada que l’Evangeli és predicat, prepara el cor del qui escolta perquè aculli el Senyor. Això els passa també a alguns dels seus deixebles els quals, després d’haver sentit que parlava de Jesús, es posaren a seguir-lo. No escoltar la veu del profeta, no fer cas de les seves paraules que exhorten o que corregeixen, significa decapitar aquella paraula fent ineficaç la seva invitació persistent a acollir el Senyor.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
