LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària pels malalts
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària pels malalts
Dilluns 2 de setembre


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Jeremies 25,1-14



Paraula que el Senyor va comunicar a Jeremies referent al poble de Judà, l'any quart de Joiaquim, fill de Josies, rei de Judà, que era el primer de Nabucodonosor, rei de Babilònia. El profeta va dir això davant el poble de Judà i els habitants de Jerusalem:
--Ja fa vint-i-tres anys, des de l'any tretze de Josies, fill d'Amon, rei de Judà, fins al dia d'avui, que el Senyor em comunica la seva paraula. Jo no em canso de parlar-vos cada dia, però vosaltres no m'escolteu. El Senyor tampoc no s'ha cansat d'enviar-vos cada dia els seus servents, els profetes, però vosaltres no els heu escoltat ni n'heu fet cas. Ells us deien: "Si us convertiu cada un del vostre mal camí i de les vostres males accions, podreu continuar habitant al país que el Senyor us va donar, a vosaltres i als vostres pares, des de sempre i per sempre. Si no m'irriteu, anant darrere altres déus i donant culte als ídols que us fabriqueu i adorant-los, no us enviaré cap desgràcia." Però, per desgràcia vostra, no m'heu escoltat i m'heu indignat amb la vostra conducta. Ho dic jo, el Senyor.
»Ara, doncs, això us diu el Senyor de l'univers: "Com que no heu fet cas del que jo us deia, jo mateix aniré a buscar tots els pobles del nord i el meu servent Nabucodonosor, rei de Babilònia. Ho dic jo, el Senyor. Els faré venir contra aquest país, contra els seus habitants i contra totes les nacions que l'envolten, els consagraré a l'extermini i en faré un motiu d'estupor i de riota, una ruïna perpètua. Faré que s'hi acabin els crits de joia i de festa, el cant del nuvi i de la núvia, i el so de la mola, i apagaré la llum dels gresols.
»Durant setanta anys, aquest país serà una ruïna i una desolació, i totes aquestes nacions estaran sotmeses al rei de Babilònia. Però quan s'hauran complert setanta anys, demanaré comptes pels seus crims al rei de Babilònia, al seu poble i al país dels caldeus, i els convertiré en una desolació perpètua. Ho dic jo, el Senyor. Faré que es compleixi contra el país dels caldeus tot el que he dit sobre ell, tot el que hi ha escrit en aquest llibre, allò que Jeremies va profetitzar contra totes les nacions. També ells seran sotmesos a moltes altres nacions i a grans reis. Així els donaré la paga merescuda per la seva conducta i les seves obres."


 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Jeremies subratlla que durant vint anys el Senyor li ha parlat i que ell, fidelment, ha comunicat la seva paraula al rei de Judà, al seu poble i a Jerusalem, la capital del regne. Aquesta és la tasca i la responsabilitat del profeta fidel al Senyor: no amagar ni reduir la Paraula del Senyor que es comunica mitjançant la predicació. El profeta és l’home de la Paraula. I aquesta és la seva única arma per sacsejar els cors i portar-los a la conversió. El profeta no és l’home de les paraules que sorprenen sinó l’home de les paraules que transformen, la seva tasca no consisteix en preveure el futur sinó en fer que ressoni la Paraula divina enmig del poble, que sovint oblida els béns rebuts i es mostra rebel a tot el que no l’afavoreix. El profeta, doncs, esdevé una veu, un crit que sacseja el desert de les ciutats i es dirigeix a un poble que està massa acostumat a escoltar només paraules d’èxits i de triomfs. Jeremies és, com ho serà també Joan el Baptista, un veritable profeta, i no diu el que el poble vol sentir sinó el que el Senyor vol que el poble sàpiga. Per això la llibertat interior del profeta és molt gran, perquè ha de proclamar una Paraula que no és seva, sinó d’aquell que li ha donada, el Senyor. Jeremies afirma que ell va parlar al poble «cada dia» (v. 3). El profeta no evita la Paraula que ha de comunicar. És conscient de la vocació de ser servent de la Paraula, predicador sense parar tant si és oportú com si no ho és (veure 2Tm 4,2). Déu lliura la seva Paraula al profeta i a l’apòstol. La Paraula crema en el seu cor i no se la poden quedar només per a ells, han de comunicar-la encara que molts no l’escoltin. En qualsevol cas, s’ha de complir el pla de Déu: després de la llarga prova a la qual serà sotmès el poble d’Israel (setanta anys de deportació), tornaran a la seva terra. L’esperança en el Senyor no defrauda. Hi haurà un nou inici. Serà el Regne que Jesús anunciarà i del qual nosaltres, per gràcia, som ciutadans: efectivament som partícips d’un temps nou per als pobres i els necessitats, el temps en el qual el poble dels deixebles de Jesús es converteix en el lloc on els pobres i els necessitats troben repòs i alleujament.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.