LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària amb els sants
Paraula de déu cada dia

Pregària amb els sants

Memòria de Moisès. Cridat pel Senyor, alliberà el poble d'Israel de l'esclavatge d'Egipte i el guià vers la terra promesa. Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Pregària amb els sants
Dimecres 4 de setembre

Memòria de Moisès. Cridat pel Senyor, alliberà el poble d’Israel de l’esclavatge d’Egipte i el guià vers la terra promesa.


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Jeremies 26,1-24



A la primeria del regnat de Joiaquim, fill de Josies, rei de Judà, vingué del Senyor aquesta paraula:
--Això diu el Senyor: Estigues-te a l'atri del temple del Senyor i, als qui, de totes les poblacions de Judà, hi vénen a adorar el Senyor, digues-los tot el que jo et comunico; no en treguis ni una paraula. Qui sap si te'n faran cas, esmenaran la seva conducta, i jo em desdiré del càstig que tenia decidit contra ells per les seves males accions.
»Digues-los: "Això diu el Senyor: Si no feu cas de mi, si no compliu les instruccions que us dono, si no escolteu les paraules dels meus servents, els profetes, que jo no em canso d'enviar-vos cada dia, tot i que no en feu cas, faré amb aquest temple com vaig fer amb Siló, i aquesta ciutat serà recordada en les malediccions de tots els pobles de la terra."
Els sacerdots, els profetes i tot el poble van sentir com Jeremies pronunciava aquestes paraules al temple del Senyor. Llavors, tan bon punt Jeremies hagué acabat de dir a tot el poble allò que el Senyor li havia manat, els sacerdots, els profetes i tot el poble van agafar-lo i cridaven:
--Seràs condemnat a mort! Com t'atreveixes a profetitzar en nom del Senyor que aquest temple acabarà com Siló i aquesta ciutat quedarà destruïda i sense habitants?
Tot el poble estava aplegat al voltant de Jeremies al temple del Senyor. Ho van saber els magistrats de Judà, van pujar del palau reial al temple del Senyor i es van asseure a l'entrada de la porta Nova del temple del Senyor. Llavors els sacerdots i els profetes van dir als magistrats i a tot el poble:
--Aquest home mereix pena de mort! Ha profetitzat contra aquesta ciutat, tal com vosaltres mateixos heu sentit.
Jeremies va respondre als magistrats i a tot el poble:
--El Senyor m'ha enviat a profetitzar contra aquest temple i aquesta ciutat tot això que vosaltres heu sentit. Ara, doncs, seguiu el bon camí, milloreu la vostra conducta, obeïu el Senyor, el vostre Déu, i ell es desdirà del càstig que ha anunciat contra vosaltres. Quant a mi, estic a les vostres mans. Feu de mi el que us sembli just i correcte. Però sapigueu que, si em mateu, us feu responsables de la sang innocent que caurà damunt vostre i damunt aquesta ciutat i els seus habitants. Perquè ha estat realment el Senyor qui m'ha enviat a anunciar-vos tot el que us he dit.
Llavors els magistrats i tot el poble van replicar als sacerdots i als profetes:
--Aquest home no mereix pena de mort. Ell ha parlat en nom del Senyor, el nostre Déu.
Es van aixecar després alguns dels ancians del país i digueren a l'assemblea del poble:
--Miquees de Morèixet, que era profeta en temps d'Ezequies, rei de Judà, va dir a tot el poble:
»"Això diu el Senyor de l'univers:
Sió serà un camp llaurat,
Jerusalem, un munt de ruïnes,
i la muntanya del temple,
un recinte cobert de matolls."
»¿El van fer morir Ezequies, rei de Judà, o els altres del poble? Més aviat van sentir respecte pel Senyor i el van apaivagar. I el Senyor es va desdir del càstig que havia anunciat contra ells. Ara, doncs, cometríem un gran crim i hauríem de pagar-lo.

Encara hi va haver un altre home que profetitzava en nom del Senyor: Uriahu, fill de Xemaiahu, de Quiriat-Jearim. Profetitzava contra aquesta ciutat i contra aquest país oracles semblants als de Jeremies. El rei Joiaquim, els seus oficials i els seus prohoms van sentir parlar d'aquestes profecies i el rei intentà de matar-lo, però Uriahu ho va saber, va tenir por i fugí a Egipte. Llavors el rei Joiaquim va enviar a Egipte uns quants homes: Elnatan, fill d'Acbor, i d'altres. Ells van agafar Uriahu i, des d'Egipte, el conduïren fins al rei Joiaquim. El rei el va fer matar i manà que llancessin el seu cadàver a la fossa comuna.
Però Ahicam, fill de Xafan, protegia Jeremies perquè no caigués en mans de la gent que l'hauria mort.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

El text s’obre amb la invitació a Jeremies d’anar al temple. El Senyor li demana: «Estigues-te a l’atri del temple del Senyor i, als qui, de totes les poblacions de Judà, hi vénen a adorar el Senyor, digues-los tot el que jo et comunico; no en treguis ni una paraula». I afegeix: «Qui sap si te’n faran cas, esmenaran la seva conducta, i jo em desdiré del càstig que tenia decidit contra ells per les seves males accions». Però després li demana que els adverteixi: «Si no feu cas de mi, si no compliu les instruccions que us dono, si no escolteu les paraules dels meus servents, els profetes, que jo no em canso d’enviar-vos cada dia, tot i que no en feu cas, faré amb aquest temple com vaig fer amb Siló, i aquesta ciutat serà recordada en les malediccions de tots els pobles de la terra». Són paraules molt dures, les que el Senyor dirigeix al profeta. I aquest sap que ha de comunicar-les fidelment a tots, ja que el destí de la ciutat depèn de si les escolten o no, de si les observen o no. També en depèn el destí del profeta. I el destí dels profetes ens el recorda Jesús quan diu «la mateixa saviesa de Déu ha dit: Els enviaré profetes i apòstols, i ells en mataran i perseguiran» (Lc 11,49). El profeta viu pres d’una vocació que no posa límits a la Paraula divina. I la seva pròpia llibertat s’identifica amb el coratge de comunicar el que el Senyor li ha ordenat de dir. El profeta —i tot creient és cridat a ser-ho— no parla calculant els perills que se’n puguin derivar per a la seva vida. Com a fill i amic de la Paraula que se li ha confiat, la comunica a temps i fora de temps, com dirà l’apòstol. El profeta està lligat a la seva missió, no pot renunciar a la crida que ha rebut. I Jeremies experimenta l’amargor de no ser escoltat. Escriu el text: «tan bon punt Jeremies hagué acabat de dir a tot el poble allò que el Senyor li havia manat, els sacerdots, els profetes i tot el poble van agafar-lo i cridaven: Seràs condemnat a mort!» És el mateix que li passarà a Jesús, que serà arrestat per aquells que no el volien reconèixer com el Messies, l’Ungit del Senyor. Ni Jeremies ni Jesús van parlar d’ells mateixos ni van pensar en la seva incolumitat. Tots dos van parlar en nom de Déu i es van dirigir al cor de la gent. Alguns van acceptar les paraules de Jeremies i van entendre que eren pel bé de tots. La seva saviesa els va portar a oposar-se a les decisions dels caps del temple que estaven preocupats només per mantenir la institució que representaven i controlaven. I Jeremies va poder escapar de la mort. Alguns que havien acceptat la seva paraula i havien «esmenat la seva conducta» (v. 3) el van salvar. La Paraula de Senyor no es perd entre els interessos inconfessables dels responsables del temple. El món se salva quan hi ha persones justes i rectes que reconeixen la veu de Déu i intenten que prevalgui sobre la confusió i la mentida.

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.