Record dels atemptats terroristes als EUA el 2001. Memòria de les víctimes del terrorisme i de la violència, i pregària per la pau. Llegir més
Record dels atemptats terroristes als EUA el 2001. Memòria de les víctimes del terrorisme i de la violència, i pregària per la pau.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jeremies 31,1-14
«En aquell temps seré Déu
de tots els clans d'Israel
i ells seran el meu poble.
Ho dic jo, el Senyor.
Això diu el Senyor:
En el desert ja em vaig complaure
en el poble escapat de l'espasa;
Israel caminarà
cap al seu lloc de repòs.»
El Senyor se m'aparegué de lluny,
i em deia:
«T'estimo amb un amor etern;
per això t'he atret i et sóc fidel.
Et reedificaré i quedaràs reconstruïda,
nissaga d'Israel.
Tornaràs a prendre els teus tambors
i sortiràs dansant d'alegria.
Tornaràs a plantar vinyes
per les muntanyes de Samaria;
les plantaran i en colliran la verema.
Vindrà un dia que,
a la muntanya d'Efraïm,
els sentinelles cridaran:
"Anem, pugem a Sió,
a trobar el Senyor, el nostre Déu."
Això diu el Senyor:
Crideu d'alegria pel poble de Jacob,
celebreu la primera de les nacions,
feu sentir l'aclamació dient:
"Salva, Senyor, el teu poble,
la resta d'Israel!"
Jo els faré tornar del país del nord,
els aplegaré
des de l'extrem de la terra.
Entre ells hi haurà
els cecs i els coixos,
l'embarassada i la partera:
tornarà una gran gentada.
Vindran tot plorant,
suplicaran, i jo els guiaré;
els conduiré als rierols d'aigua
per un camí pla on no ensopeguin.
Perquè jo sóc un pare per a Israel,
i Efraïm és el meu primogènit.»
Escolteu, nacions,
la paraula del Senyor,
anuncieu-la als qui són lluny,
a les illes:
«El qui havia dispersat Israel,
de nou l'aplegarà,
i el guardarà
com un pastor el seu ramat:
el Senyor ha redimit
el poble de Jacob,
l'allibera de les mans dels més forts.
Arriben a les altures de Sió
cridant de goig,
a la llum de l'abundor del Senyor:
blat, vi i oli, i cries dels ramats.
Viuran com els horts amarats d'aigua,
no patiran mai més d'escassetat.
Llavors dansaran d'alegria les noies,
joves i vells dansaran junts:
canviaré el dol en dies de festa,
els consolaré de les penes
i els alegraré.
Satisfaré els sacerdots
amb la part millor de les ofrenes,
i l'abundor de casa meva
saciarà el meu poble.
Ho dic jo, el Senyor.»
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El llenguatge de l’amor és el més adequat per expressar la relació del Senyor amb el seu poble: «T’estimo amb un amor etern; per això t’he atret i et sóc fidel. Et reedificaré i quedaràs reconstruïda, nissaga d’Israel». L’amor de Déu per Israel és «etern», dura per sempre. Es manté passi el que passi. L’inici podem buscar-lo en l’Èxode, quan Déu, després d’haver alliberat el seu poble de l’esclavitud d’Egipte, va afermar l’aliança entre ell i el seu poble en el desert. Sí, el desert va ser testimoni de l’afecte amb què Déu, l’espòs, s’ocupava de l’esposa. Allà Israel va aprendre a estimar el Senyor, i el Senyor va segellar amb el seu poble un pacte de fidelitat, que s’assentava en un «amor etern» (v. 3). També el profeta Osees utilitza la imatge conjugal i es refereix a Déu com aquell que desitja restablir l’amor inicial amb Israel i tria el lloc on va sorgir aquest amor: «Jo la seduiré, la portaré al desert i li parlaré al cor» (Os 2,16). El desert no és un lloc mític, sinó el lloc on l’amor es construeix amb tenacitat i dedicació, on el creient s’adona de la força de la passió i de la necessitat de la fidelitat al Senyor i a la seva aliança. El desert es converteix en un camí d’esperança que porta a un «lloc de repòs» (v. 2). Però amb què podem comparar avui el desert, sinó amb les nostres ciutats, moltes vegades privades de vida i d’amor, és a dir, que són com un desert? I aquí, en aquest desert contemporani, els creients han de redescobrir i reviure l’aliança amb Déu. Aquí, enmig de les nostres ciutats, hi ha el gresol de l’amor, de la passió per una ciutat nova que sigui un lloc de serenitat i de pau per a tots. El camí que va del desert a Jerusalem no és un espai divers, no és un camí estrany a la vida dels homes. El camí és dins la ciutat, dins la convivència humana. Nosaltres som cridats a fer que les nostres ciutats, que sovint semblen un desert habitat per la violència i la solitud, siguin un lloc d’amor i de pau. Així les nostres ciutats començaran a assemblar-se a la Jerusalem entesa com a «lloc de repòs», casa de pau on viu el Senyor, la muntanya santa que resplendeix i és llum que s’escampa per tota la terra. És un camí que puja, que es distancia dels egocentrismes que contínuament tiren cap avall. L’oracle profètic indica el camí que va d’una ciutat-desert a una ciutat-pacificada, on la sequera desapareix i els béns són abundants, on joves i ancians comparteixen balls d’alegria. És la profecia sobre la comunitat dels creients reunida davant el Senyor, que forma part del seu designi d’amor pel món. Hi són els pobres i els malalts, «els cecs i el coixos» (v. 8), les dones i els nens, tots els que se senten atrets per l’Evangeli de l’amistat i la festa. Ningú queda abandonat. Diu el Senyor: «Jo sóc un pare per a Israel, i Efraïm és el meu primogènit» (v. 9).
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
