Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jeremies 31,15-22
«Això diu el Senyor:
A Ramà se sent un crit,
un plany, un plor amarg:
és Raquel que plora els seus fills
i no vol que la consolin,
perquè els seus fills ja no hi són.
Això diu el Senyor:
Deixa de plorar,
eixuga't les llàgrimes.
No perdràs la paga del teu treball,
els teus fills tornaran del país enemic.
Ho dic jo, el Senyor.
El teu futur és d'esperança,
els teus fills tornaran a la pàtria.
Ho dic jo, el Senyor.
»He sentit com Efraïm
es lamentava dient:
"M'has castigat com un vedell indòmit
i he après la lliçó.
Però fes-me tornar a tu i tornaré,
perquè tu ets el Senyor, el meu Déu.
M'havia desviat,
però ara me'n penedeixo;
em dono cops al pit,
ara que ho he comprès.
Estic avergonyit i confós
per les coses deshonroses
que he comès de jove."
Efraïm és per a mi un fill preciós,
un infant que m'encisa.
Com és que, després de renyar-lo,
encara me'n recordo tant?
Per ell se'm commouen les entranyes,
me l'estimo amb tendresa.
Ho dic jo, el Senyor.
»Dreça fites, poble d'Israel,
planta pilars,
mira bé quina ha estat la teva ruta,
el camí per on te'n vas anar,
i torna, nissaga d'Israel,
torna a les ciutats que són teves!
Fins quan donaràs tombs, filla rebel?
El Senyor crea una cosa nova
en aquest país:
serà la dona qui rondarà l'home.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jeremies és el profeta de la tendresa de Déu. Ell va a buscar el seu poble, que coneix des de sempre i que estima amb un amor etern, un amor que té el rostre d’un amor conjugal (Déu, marit d’Israel) o bé d’un amor patern (Déu, pare d’Israel). El que queda clar és que el poble d’Israel no camina sol pels camins de la història. El Senyor el precedeix com un pare i com un espòs. Durant la llarga marxa pel desert cap a la terra de Canaan, el poble seguia el núvol, el guia segur que donava a tots un recer segur, dia i nit. També els fills de l’Evangeli de Jesús assaboreixen la companyia del Senyor ressuscitat i troben en ell el mestre que els precedeix, que els parla al cor i que els dóna descans i pau. La fe és la resposta a l’amor del Senyor per cada un de nosaltres: «Tu, ets el Senyor, el meu Déu» (v. 18). En la seva simplicitat, aquestes paraules manifesten el sentiment bàsic, la pregària de l’home i la dona que viuen l’amistat amb el Senyor. En aquelles paraules ja hi havia la invocació de l’apòstol Tomàs davant el Ressuscitat: «Senyor meu i Déu meu!» (Jn 20,28). Però Jeremies és el profeta del dolor del poble, del dolor de Raquel, la mare d’Israel, que plora pels seus fills deportats o morts. Com no veure en aquell plor el dolor de moltes dones pels seus fills segrestats o assassinats a causa de les guerres, de les malalties i de la fam? Aquest plor no deixa indiferent el Senyor. Ell, mogut per la seva misericòrdia, escolta el crit dels seus fills i dels pobres. El salmista canta: «Salvarà els pobres que reclamen, els desvalguts que no tenen defensor. S’apiadarà dels pobres i dels febles, els salvarà de la mort» (Sl 72,12-13). Hi ha una esperança pel dolor d’aquella dona, de les nombroses mares del món que encara avui veuen els seus fills assassinats, i pel dolor del món: l’amor de Déu que no abandona les seves criatures. I en aquest camí eixugarem les llàgrimes de molts homes i dones ferits pel dolor.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
