LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària de la santa creu
Paraula de déu cada dia

Pregària de la santa creu

Memòria de Sant Joan Crisòstom (boca d'or), bisbe i doctor de l'Església (349-407). La litúrgia més freqüent de l'Església bizantina porta el seu nom. Els jueus celebren el Yom Kippur (Dia de l'expiació). Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Pregària de la santa creu
Divendres 13 de setembre

Memòria de Sant Joan Crisòstom (boca d’or), bisbe i doctor de l’Església (349-407). La litúrgia més freqüent de l’Església bizantina porta el seu nom. Els jueus celebren el Yom Kippur (Dia de l’expiació).


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Jeremies 31,23-40

»Això diu el Senyor de l'univers, Déu d'Israel: Quan jo renovaré la vida d'aquest poble, en el país de Judà i per les seves ciutats encara tornaran a dir: "Que el Senyor et beneeixi, seu de justícia, muntanya santa!" Al seu entorn hi habitaran els de Judà en les seves ciutats, els pagesos i els qui transhumen amb els ramats. Saciaré tots els qui defalleixen, satisfaré els qui pateixen d'escassetat. Davant d'això diran: "Em desvetllo i veig que és realitat el meu dolç somni." Vénen dies, ho dic jo, el Senyor, que en el casal d'Israel i el de Judà faré que creixi una sembrada d'homes i de bestiar. I, tal com he vigilat per arrencar i enderrocar, per enrunar, per destruir i fer mal, també vigilaré per construir i plantar. Ho dic jo, el Senyor. Aquells dies ja no diran: "Els pares menjaven raïm verd, i als fills se'ls esmussen les dents." Cadascú morirà per culpa d'ell mateix: a tothom qui mengi raïm verd, se li esmussaran les dents.»

«Vénen dies, ho dic jo, el Senyor, que pactaré una aliança nova amb el casal d'Israel i amb el casal de Judà. No serà com l'aliança que vaig pactar amb els seus pares, quan els vaig agafar per la mà per fer-los sortir del país d'Egipte; aquella aliança, ells la van trencar, tot i que jo havia complert els meus compromisos com a senyor. Sóc jo, el Senyor, qui ho diu. L'aliança que jo pactaré amb el casal d'Israel després d'aquells dies serà aquesta: Posaré la meva llei en el seu interior, l'escriuré en el seu cor. Llavors jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble. Ho dic jo, el Senyor. Ja no caldrà que s'instrueixin l'un a l'altre dient: "Coneixeu qui és el Senyor", perquè des del més petit fins al més gran, tots em coneixeran. Perdonaré la seva culpa, no em recordaré més del seu pecat. Ho dic jo, el Senyor.
»Això diu el Senyor,
que ha posat el sol
perquè il·lumini el dia,
i ha fixat el curs de la lluna
i els estels
perquè il·luminin la nit,
que agita la mar
i fa bramular les onades,
i que té per nom
"Senyor de l'univers":
"Si un dia les lleis que he fixat
per a tots ells
arribaven a esborrar-se
de davant meu,
només llavors el llinatge d'Israel
deixaria de ser
la nació que sempre tinc al davant.
Ho dic jo, el Senyor.
Això diu el Senyor:
Si algú arribés a amidar
l'alçada del cel
i pogués escorcollar
els fonaments pregons de la terra,
tan sols aleshores jo seria capaç
de rebutjar tot el llinatge d'Israel,
per tot el que ha fet.
Ho dic jo, el Senyor."
»Vénen dies que la ciutat del Senyor serà reconstruïda, des de la torre d'Hananel fins a la porta de l'Angle. Ho dic jo, el Senyor. La corda d'amidar s'estendrà encara fins al turó de Gareb i girarà després cap a Goà. La vall on llencen les restes dels animals sacrificats i la cendra de les víctimes, tots els camps tocant al torrent de Cedró, fins a l'angle de la porta dels Cavalls, a l'orient, tot serà consagrat al Senyor. Mai més la ciutat no serà arrencada ni enderrocada.»

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Jeremies havia començat la seva activitat profètica perquè Déu l’havia cridat a la missió. El Senyor el va convertir en missatger de la deportació del poble a Babilònia, d’una calamitat que havia de ser compresa a la llum del designi de Déu i no segons la lògica humana. Era una missió difícil, com la de qualsevol profeta. I tot i així, indispensable. Déu crida al profeta —en realitat, a tot creient— a no pensar en el seu propi futur o en la seva realització sinó en «construir i plantar» (1,10) un nou poble. I ara arriba el temps de la reconstrucció (31,28). El llibre de l’Eclesiastès, sàviament, adverteix que «tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa» (3,1). El profeta sap que els agricultors tornaran a llaurar els camps i que els ramats pasturaran tranquil•ls. Però sobretot, l’oracle profètic es centra en un fet fonamental per a la vida dels pobles: «una aliança nova» (v. 31). El Senyor reprèn amb renovat compromís l’aliança del desert, que va establir amb els pares, perquè es consolidi i sigui un signe, per a tots els pobles del vincle entre Déu i la creació. L’aliança precedent es va trencar per la infidelitat del poble. Aquesta vegada el manament de l’amor no serà una norma exterior, esculpida sobre les taules de la Llei, sinó que serà una paraula gravada al cor, escrita no sobre pedra sinó segellada en la carn. És el compromís d’una aliança interior, en la qual participen tots els creients i tot el poble. Només així, amb una nova interioritat, es pot derrotar la fàcil temptació de recloure’s en un mateix perdent la utopia d’un món nou que el Senyor, a través del seu poble, vol fer realitat en tots els països. L’aliança nova no és una nova sèrie de regles i de preceptes. Més aviat és un llaç profund d’amor entre Déu i el seu poble per fer realitat el seu somni pel món. I el somni resideix en el doble manament de l’amor que Jesús va venir a fer realitat amb la nova i eterna aliança. Ell dirà als seus: «Tots els manaments de la Llei i dels Profetes es fonamenten en aquests dos» (amor a Déu i amor al proïsme) (Mt 22,40). El deixeble, des del més petit fins al més gran, està cridat a construir la civilització de l’amor, aquella aliança nova que no exclou ningú, que abraça a tota la humanitat, començant pels pobres.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.