LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària amb Maria, mare del Senyor
Paraula de déu cada dia

Pregària amb Maria, mare del Senyor

Memòria dels estigmes de sant Francesc. Després d'haver-se fet semblant al Senyor, Francesc va rebre en el seu cos, a la muntanya de la Verna, els senyals de les ferides de Jesús. Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Pregària amb Maria, mare del Senyor
Dimarts 17 de setembre

Memòria dels estigmes de sant Francesc. Després d’haver-se fet semblant al Senyor, Francesc va rebre en el seu cos, a la muntanya de la Verna, els senyals de les ferides de Jesús.


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Jeremies 32,26-44

Llavors el Senyor va comunicar la seva paraula a Jeremies. Li digué:
--Jo sóc el Senyor, el Déu de tots els vivents, i per a mi no hi ha res impossible. Això diu el Senyor: Jo poso aquesta ciutat en mans dels caldeus i de Nabucodonosor, rei de Babilònia. Ell la prendrà. Els caldeus, que assalten aquesta ciutat, hi entraran, hi calaran foc i la cremaran; i també cremaran les cases on, a dalt dels terrats, es cremaven ofrenes a Baal i es vessaven libacions a altres déus per irritar-me. Perquè, des de la seva joventut, el poble d'Israel i el de Judà no han fet sinó ofendre'm; els israelites no han parat d'irritar-me amb els ídols que havien fabricat. Ho dic jo, el Senyor. Aquesta ciutat, des del dia que la van construir fins al dia d'avui, no ha servit sinó per a provocar el meu enuig: l'haig de fer desaparèixer de davant meu. Els demanaré comptes per tota la maldat amb què m'han irritat, tant el poble d'Israel i el de Judà com els seus reis, els seus prohoms, els seus sacerdots i profetes, la gent de Judà i els habitants de Jerusalem. Se m'han girat d'esquena: jo no em cansava d'instruir-los cada dia, però ells no n'han fet cas ni han volgut aprendre la lliçó. Han profanat el temple que porta el meu nom, col·locant-hi els seus ídols abominables. Han incitat al pecat el poble de Judà, dedicant a Baal recintes sagrats a la vall de Benhinnom, per sacrificar-hi els seus fills i les seves filles cremant-los en honor de Moloc, cosa abominable que jo no els havia manat ni se m'havia acudit mai.
»Però ara, això diu el Senyor, Déu d'Israel, a aquesta ciutat, que vosaltres reconeixeu que ha estat posada en mans del rei de Babilònia per l'espasa, la fam i la pesta: Jo aplegaré aquesta gent de tots els països per on l'han dispersada el meu enuig i la meva gran indignació, i la faré tornar aquí, perquè hi visqui sense temença. Ells seran el meu poble i jo seré el seu Déu. Faré que tots tinguin un sol cor i un sol comportament, tots em veneraran dia rere dia, per a bé d'ells i dels seus descendents. Pactaré amb ells una aliança eterna: no em cansaré de ser a prop seu per fer-los el bé; faré que em venerin de tot cor i no s'allunyin de mi. El meu goig serà fer-los el bé: amb tot el cor i amb tota l'ànima els implantaré sòlidament en aquesta terra. Això diu el Senyor: Així com he fet caure aquest gran desastre sobre aquest poble, també faré que vingui damunt d'ells tot el bé que els he promès. Tornaran a comprar camps en aquest país que ara veieu desolat, sense homes ni bestiar i deixat en mans dels caldeus. En el territori de Benjamí, a les rodalies de Jerusalem i per tot Judà, a les ciutats de la Muntanya, de la Xefelà i del Nègueb, hi compraran camps pagant-ne el preu, escrivint els contractes i segellant-los davant de testimonis, perquè jo renovaré la vida d'aquest poble. Ho dic jo, el Senyor.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

El pecat del poble ha estat greu i reincident. Durant els segles de la història dels dos regnes, el d’Israel i el de Judà, les infidelitats i els períodes en els quals el poble ha oblidat el Senyor s’han multiplicat, i fins i tot de manera prepotent: «se m’han girat d’esquena» (v. 33), es lamenta el Senyor. El poble va aprendre a seguir el camí pel seu compte i a desafiar la voluntat del Senyor. I quan el Senyor els corregia, ells no escoltaven i continuaven seguint el seu camí. Som tan esclaus de nosaltres mateixos que el pecat sovint ens fa ser tossuts i perseverants en l’error. Tots hem viscut aquesta trista experiència. I quan no escoltem el crit d’ajuda dels pobres i dels oprimits, i passem de llarg mirant cap a un altre costat, llavors el pecat sobrepassa tots els límits. A Jerusalem, els responsables de la ciutat oferien sacrificis humans al déu Moloc, pensant que la sang dels nens que li oferien havia de proporcionar tot tipus de béns. La veritable religió i la veritable humanitat no poden acceptar el vessament de sang innocent com la dels nens. I amb amargor constatem que encara avui moltes vegades es vessa sang innocent sobre els altars dels interessos partidistes. I, igual que llavors, el pecat arriba a límits intolerables. En temps del profeta Jeremies, la fi de Jerusalem significava el final d’un món que no podia continuar, sent com era tan injust i cruel. Però, ¿hi ha una alternativa a la destrucció d’un món que, en realitat, no vol tenir un futur? La resposta ens la dóna Déu mateix: «per a mi no hi ha res impossible?» (v. 26). La força misericordiosa del Senyor és invencible i imparable. El poble dels creients pot canviar i esperar un futur nou en la mesura que segueixi la paraula del Senyor i permeti que el Senyor obri els cors. Diu el Senyor: «Faré que tots tinguin un sol cor i un sol comportament» (v. 39). A partir d’aquí comença a canviar el món. Hem d’acollir en el nostre cor l’amor del Senyor. I així, també el món canviarà.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.