Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jeremies 33,1-26
El Senyor va tornar a comunicar la seva paraula a Jeremies, mentre encara era reclòs al pati de la guàrdia. Li digué:
--Això diu el Senyor, el Creador, el qui tot ho planeja per després realitzar-ho i que té per nom "el Senyor": Crida'm i et respondré, et revelaré grans secrets inaccessibles, que tu no coneixes. Això diu el Senyor, Déu d'Israel, referent a les cases d'aquesta ciutat i als edificis dels reis de Judà, destruïts a fi de defensar-se dels terraplens i de l'espasa. Ara es disposen a combatre contra els caldeus, però no faran sinó omplir aquelles cases dels cadàvers dels qui jo faré morir amb l'ardor del meu enuig. Jo, per la seva maldat, he apartat la mirada d'aquesta ciutat. Però després jo mateix la curaré i tancaré la seva ferida, posaré remei a les seves cases i li donaré a mans plenes la pau i la seguretat. Renovaré la vida del poble de Judà i d'Israel i els reconstruiré tal com eren abans. Els purificaré de tots els pecats que havien comès contra mi, els perdonaré la culpa d'haver pecat contra meu, d'haver-me estat infidels. Això farà que davant tots els pobles de la terra jo tingui anomenada, glòria i honor, quan sentin contar tot el bé que els hauré fet: tots s'estremiran i es commouran quan veuran tot el benestar i la pau que jo els donaré.
»Això diu el Senyor: En aquest lloc, del qual vosaltres dieu: "És una ruïna, sense gent ni bestiar", a les ciutats de Judà i a les places de Jerusalem, ara desolades, on no habiten ni homes ni bèsties, encara es tornaran a sentir els crits de joia i de festa, el cant del nuvi i de la núvia, i la veu dels qui portaran una víctima d'acció de gràcies al temple del Senyor, tot cantant: "Enaltiu el Senyor de l'univers! Que n'és, de bo, el Senyor! Perdura eternament el seu amor." Perquè el Senyor diu: Renovaré la vida del país tal com era abans.
»Això diu el Senyor de l'univers: En aquest lloc, que és una ruïna, sense gent ni bestiar, i a totes les ciutats, tornarà a haver-hi cabanes de pastors que apleguen els ramats. A les ciutats de la Muntanya, de la Xefelà i del Nègueb, al territori de Benjamí, a les rodalies de Jerusalem i a les ciutats de Judà, tornaran a passar els ramats sota la mà del qui en fa el recompte. Ho diu el Senyor.
»Vénen dies, ho dic jo, el Senyor, que compliré la promesa que tinc feta al casal d'Israel i al de Judà. En aquells dies, en aquell temps, faré néixer al llinatge de David un rebrot legítim, que defensarà en el país el dret i la justícia. En aquells dies, Judà serà salvat i Jerusalem viurà segura. I la ciutat serà anomenada "El Senyor és la nostra salvació".
»Això diu el Senyor: No mancarà a David un successor que segui en el tron del casal d'Israel. Tampoc no mancaran sacerdots levítics que m'ofereixin holocaustos, que cremin ofrenes o immolin víctimes cada dia.
El Senyor va comunicar la seva paraula a Jeremies. Li digué:
--Això diu el Senyor: Si sou capaços de trencar el meu pacte amb el dia i la nit, i de fer que dia i nit no vinguin al moment just, també es trencarà el meu pacte amb el meu servent David: no hi haurà cap més fill seu que regni en el seu tron; i igualment es trencarà el meu pacte amb els sacerdots levítics que oficien davant meu. Com l'estol dels astres, que no es pot comptar, i com la sorra de la vora de la mar, que no es pot mesurar, multiplicaré la descendència del meu servent David i la dels levites que oficien davant meu.
El Senyor va comunicar la seva paraula a Jeremies. Li digué:
--No sents què diu aquesta gent? Afirmen que el Senyor ha rebutjat les dues famílies que havia escollit, i menyspreen el meu poble, que per a ells ja no és una nació.
»Això diu el Senyor: Si és cert que jo he fet un pacte amb el dia i la nit i he fixat les lleis del cel i de la terra, també és cert que no rebutjaré la descendència de Jacob i la de David, el meu servent: de la descendència de David n'escolliré governants destinats als descendents d'Abraham, d'Isaac i de Jacob. Jo renovaré la seva vida i en tindré pietat.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La Paraula del Senyor dura per sempre i la seva aliança no fallarà. Així llegeix el profeta la història del seu poble. Aquesta certesa del profeta sembla contrastar amb l’actualitat d’un setge que sembla arribar a una conclusió victoriosa. Les màquines de guerra assetgen Jerusalem i els seus defensors estan morts o han caigut presos dels caldeus. La ciutat sembla ja una ombra de si mateixa. Tanmateix, arribarà la salvació perquè les ferides profundes que ha rebut el país es guariran, el poble es recuperarà i tornaran l’alegria i els cants pels carrers. El Senyor, que és fidel a la seva aliança i no pot permetre l’aniquilació del seu poble, intervé amb força a favor seu i canvia el destí d’un poble al qual els enemics volien esborrar de la història. Però la salvació passa per la purificació dels crims comesos. I el primer de tots, del qual depenen tots els altres, és l’orgull que, a causa de la seva insensatesa, porta al cegament de l’autojustificació. Efectivament, el poble, encegat per l’orgull, pensava que Déu mai havia de permetre la destrucció del temple de Jerusalem. Malgrat les nombroses intervencions dels profetes, no havien entès que el veritable escàndol davant Déu eren la injustícia contra el proïsme, l’opressió dels pobres i el culte als ídols (veure Jr 7,4-6). Purificar vol dir corregir i sobretot perdonar. El Senyor va perdonar al seu poble les rebellions que havien trencat l’aliança i havien reduït la fe en Ell a un record vague, gairebé inexistent. La fe sense la justícia, no es sosté. Per això el Senyor va anar més enllà i va voler enviar «un rebrot legítim, que defensarà en el país el dret i la justícia» (v. 15). El Messies de Déu, efectivament, segons la profecia d’Isaïes (42,1) que va reprendre Mateu (12,18), «portarà la justícia a les nacions». Jesús, descendent de David, serà el rebrot que no abandonarà els pobres a la seva sort, que tornarà la salut als malalts, que donarà a tots la salvació. La justícia inundarà la Terra i la pietat del Senyor no s’apagarà.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
