LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària per l'Església
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària per l'Església
Dijous 19 de setembre


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Jeremies 34,1-22



Paraula que Jeremies va rebre del Senyor mentre Nabucodonosor, rei de Babilònia, amb tot el seu exèrcit, i tots els pobles i regnes dominats per ell, combatien contra Jerusalem i contra totes les ciutats del voltant:
--Això diu el Senyor, Déu d'Israel: Vés a trobar Sedecies, rei de Judà, i digues-li: "Això diu el Senyor: Faré caure aquesta ciutat en mans del rei de Babilònia. Ell hi calarà foc i tu no t'escaparàs de les seves mans, sinó que seràs capturat. Et portaran davant el rei de Babilònia, et veuràs amb ell, i ell et parlarà cara a cara. Aniràs, doncs, a Babilònia. Malgrat tot, Sedecies, rei de Judà, escolta la paraula del Senyor. Això et diu el Senyor: No moriràs víctima de l'espasa, sinó de mort natural. Faran per tu la complanta dita de l'‘Ai, senyor!’, com s'ha fet sempre pels reis, els teus pares. I així com s'encenien fogueres en els seus enterraments, també s'encendran en honor teu. Ho dic jo, el Senyor."
El profeta Jeremies va comunicar tot això a Sedecies, rei de Judà, a Jerusalem, mentre el rei de Babilònia assetjava aquesta ciutat i les ciutats que encara quedaven de tot Judà: les places fortificades de Laquix i Azecà.

Paraula que Jeremies va rebre del Senyor després que el rei Sedecies i tota la gent que hi havia a Jerusalem s'havien compromès solemnement a proclamar l'alliberament dels esclaus: tothom havia de deixar lliures els seus esclaus o esclaves hebreus, perquè cap jueu no tingués per esclaus els propis germans. Tots els prohoms i tot el poble, que s'havien compromès a deixar lliures els esclaus i les esclaves i a no mantenir-los més en l'esclavatge, ho van complir. Però més tard es van fer enrere. Tornaren a prendre els esclaus i les esclaves que havien alliberat i els van sotmetre novament a l'esclavatge, tant homes com dones.
Llavors Jeremies va rebre del Senyor aquesta paraula:
--Això diu el Senyor, Déu d'Israel: El dia que us vaig treure d'Egipte, la terra on éreu esclaus, vaig fer una aliança amb els vostres pares. Els vaig dir: "Si un germà hebreu es ven per esclau, l'has de deixar lliure l'any setè. Que et serveixi durant sis anys, però després deixa'l lliure." Tot i això, els vostres pares no em van escoltar ni en van fer cas. Últimament vosaltres us havíeu esmenat: davant meu, en el temple que porta el meu nom, us havíeu compromès solemnement a proclamar cadascú la llibertat del seu proïsme, cosa que jo considero justa. Però després us heu fet enrere profanant així el meu nom. Cadascú ha tornat a prendre l'esclau o l'esclava que havia alliberat i els heu sotmès novament a l'esclavatge, tant homes com dones.
»Ara, doncs, això diu el Senyor: Vosaltres no heu obeït el meu precepte de proclamar cadascú la llibertat del seu germà, del seu proïsme. Jo, per tant, proclamo contra vosaltres la llibertat de l'espasa, la pesta i la fam: faré de vosaltres un espectacle esgarrifós per a tots els reialmes de la terra. Ho dic jo, el Senyor. Tots aquells qui han trencat la meva aliança i no han mantingut el compromís solemne que van prendre davant meu quan van fer el ritu de partir en dos trossos un vedell i de passar entre les dues meitats, els prohoms de Judà i de Jerusalem, els alts funcionaris, els sacerdots i tota l'altra gent que ha passat entre les dues meitats del vedell, a tots ells els faré caure en mans dels enemics que els volen matar: els ocellots i els animals feréstecs s'atiparan dels seus cadàvers. A Sedecies, rei de Judà, i als seus prohoms, els faré caure en mans dels enemics que els volen matar, en mans de l'exèrcit del rei de Babilònia, que ara s'està retirant. Jo donaré una ordre i ells tornaran per assaltar aquesta ciutat, se n'apoderaran i hi calaran foc. De les ciutats de Judà en faré un desert, no hi quedarà ningú. Ho dic jo, el Senyor.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

L’episodi dels esclaus alliberats i després obligats a tornar a l’esclavitud demostra fins a quin punt és persistent la injustícia. Ni tan sols en els moments últims del setge de Jerusalem, aquells que han trepitjat els drets de Déu i del seu proïsme volen canviar. Els acomodats es fan enrere malgrat el manament diví i el decret del rei. Sedecies, el rei, havia ordenat que tots els esclaus jueus fossin alliberats segons la llei del Senyor: «Que et serveixi durant sis anys, però després deixa’l lliure» (v. 14, que remet a Ex 21,2). Aquesta decisió, que no s’havia aplicat gairebé mai, es proposa com un signe d’obediència a la Paraula del Senyor. No és just que una persona sense mitjans econòmics hagi de ser venuda com esclau al germà del seu creditor. No és just que un pobre hagi de «vendre» la seva dignitat per obtenir ajuda. La llibertat, és a dir, la capacitat de fer-se amic de l’altre és signe d’humanitat compartida. Els habitants de Jerusalem havien tancat un pacte davant Déu, precisament en el temple, amb el Senyor per testimoni. D’aquesta manera la seva paraula s’havia fet sagrada, gairebé segura i ferma. Però la força de l’avarícia és gran, i els amos d’aquells esclaus van canviar d’opinió. Els esclaus i les esclaves van haver de tornar amb els seus amos, ja que aquests van revocar la seva decisió anterior. El poder del mal és gran entre els homes: la justícia, fins i tot la codificada pel rei, ha estat burlada, el nom del Senyor ha estat profanat i la seva Paraula ha acabat sent menyspreada. En un món esclau dels diners, l’avarícia porta fins i tot a fer oblidar la dignitat de molts homes i dones que queden a mercè dels interessos dels més forts. Per això el Senyor Jesús adverteix: «No podeu servir alhora Déu i el diner» (Mt 6,24). La veritable llibertat és allunyar-se de l’esclavatge dels diners i posar-se al servei de Déu i de la humanitat.

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.