Memòria de sant Mateu apòstol i evangelista. Llegir més
Memòria de sant Mateu apòstol i evangelista.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si morim amb ell també viurem amb ell,
si som constants amb ell, amb ell regnarem.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 9,9-13
Mentre se n'anava, Jesús veié tot passant un home que es deia Mateu, assegut al lloc de recaptació d'impostos, i li digué:
--Segueix-me.
Ell s'aixecà i el va seguir.
Després, mentre era a taula a casa seva, van acudir-hi molts publicans i altres pecadors i es posaren a taula amb Jesús i els seus deixebles. Quan els fariseus ho veieren, digueren als deixebles:
--Per què el vostre mestre menja amb els publicans i els pecadors?
Jesús ho va sentir i digué:
--El metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts. Aneu a aprendre què vol dir allò de: El que jo vull és amor, i no sacrificis. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si morim amb ell també viurem amb ell,
si som constants amb ell, amb ell regnarem.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Església avui recorda Mateu, apòstol i evangelista. Era anomenat també Leví i desenvolupava una activitat comercial com a recaptador d’impostos, un ofici mal vist pels seus conciutadans perquè cobrava els impostos per compte dels dominadors estrangers. Però Mateu té una experiència del tot incomprensible i sorprenent per la gent. Jesús, mentre camina, el veu i, en comptes de passar de llarg mirant-lo amb menyspreu com feien molts altres, es detura al seu costat i el crida: «Segueix-me!» Només amb aquesta paraula, Mateu «s’aixecà i el va seguir». Per a Jesús, cap home, sigui quina sigui la seva situació, encara que tingui mala reputació com Mateu, queda fora de la crida a seguir l’Evangeli. L’important no és una situació determinada, sinó acollir l’Evangeli en el cor. I això és precisament el que fa Mateu, el publicà. La seva vida va canviar des d’aquell moment. Fins aleshores pensava en acumular per si mateix, però quan escolta el Mestre no fa altra cosa que seguir-lo. Per a ell no és un sacrifici, tot al contrari és una festa. Estava tan content de ser acollit en el seguiment del Mestre, que va organitzar tot seguit un dinar amb Jesús i hi va invitar els seus amics, publicans i pecadors. Un convit estrany, que prefigurava l’aliança entre cristians i pobres que Jesús ha viscut i predicat. Des d’aquell moment Mateu no tornà a recaptar impostos, sinó que es convertí en deixeble de Jesús i cridà els pecadors per a celebrar-ho amb ell i amb Jesús. El món no comprèn què passa, però això és, precisament, la novetat de l’Evangeli: tots, i ningú no és exclòs, poden deixar-se tocar el cor i canviar de vida, sobretot els pecadors. Jesús ho explica a qui no ho vol entendre: «El metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts». Efectivament, està escrit: «El que jo vull és amor, i no sacrificis». Mateu continua recordant-nos, amb l’evangeli que porta el seu nom, la centralitat de la Paraula de Déu: n’hi ha prou amb una paraula, com va passar amb ell, per canviar la vida. Escoltem-la, com fa Mateu i posem-nos també nosaltres a seguir a Jesús.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
