Memòria dels sants Cosme i Damià, màrtirs sirians. La tradició els recorda com a metges que guarien gratuïtament als malalts. Memòria especial dels qui es dediquen a la cura dels malalts. Llegir més
Memòria dels sants Cosme i Damià, màrtirs sirians. La tradició els recorda com a metges que guarien gratuïtament als malalts. Memòria especial dels qui es dediquen a la cura dels malalts.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jeremies 39,1-18
El mes desè de l'any novè de Sedecies, rei de Judà, Nabucodonosor, rei de Babilònia, amb tot el seu exèrcit, va arribar a Jerusalem i la va assetjar. El dia nou del mes quart de l'any onze de Sedecies van obrir una bretxa a la muralla. Tots els oficials del rei de Babilònia van entrar-hi i es van instal·lar a la porta del Mig. Eren Nergal-Sarèsser, Samgar-Nebó, Sarsequim, cap dels eunucs, i Nergal-Sarèsser, cap dels mags, i tots els altres oficials del rei de Babilònia. En veure-ho, Sedecies, rei de Judà, i tots els defensors es van escapar de nit, sortint de la ciutat pel jardí del Rei, per la porta que hi ha entre les dues muralles. El rei se'n va anar pel camí de l'Arabà. Però les tropes caldees els van perseguir i agafaren Sedecies a l'Arabà de Jericó. El van fer presoner i el van conduir a Riblà, al país d'Hamat, davant de Nabucodonosor, rei de Babilònia, que li donà la sentència: a Riblà mateix, el rei de Babilònia va fer degollar els fills de Sedecies en presència d'aquest i va fer degollar igualment tots els nobles de Judà. A Sedecies li va buidar els ulls i el va fer encadenar per dur-lo a Babilònia. A més, els caldeus van calar foc al palau reial i a les altres cases i van enderrocar les muralles de Jerusalem. Nebuzaradan, cap de la guàrdia, va deportar a Babilònia la resta de la població que encara hi havia a la ciutat, els desertors que s'havien passat a ell i la resta de la gent que quedava. Nebuzaradan, cap de la guàrdia, només va deixar al país de Judà la gent més pobra, i fou aleshores que els va donar camps i vinyes.
Nabucodonosor, rei de Babilònia, havia donat aquesta ordre a Nebuzaradan, cap de la guàrdia, referent a Jeremies:
--Vetlla per ell, no li facis cap mal i concedeix-li tot el que et demani.
Nebuzaradan, cap de la guàrdia, Nebuixazban, cap dels eunucs, Nergal-Sarèsser, cap dels mags, i altres dignataris del rei de Babilònia, van fer treure Jeremies del pati de la guàrdia i el confiaren a Guedalià, fill d'Ahicam, fill de Xafan, perquè el dugués a casa. Així Jeremies pogué tornar a viure entre la gent.
Mentre Jeremies encara era reclòs al pati de la guàrdia, el Senyor li va comunicar la seva paraula. Li digué:
--Vés a trobar el cuixita Èbed-Mèlec i digues-li: "Això diu el Senyor de l'univers, Déu d'Israel: Quan arribi aquell dia, tu mateix veuràs com es compleixen les paraules que he pronunciat contra aquesta ciutat, per a desgràcia seva i no pas per al seu bé. Però aquell dia jo et salvaré: no cauràs en mans dels qui tu tems. T'ho dic jo, el Senyor. No cauràs víctima de l'espasa: tindràs la pròpia vida com a premi, perquè has confiat en mi. T'ho dic jo, el Senyor."
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
A Jerusalem, després de caure en mans dels caldeus, sembla que ja no hi hagi espai per a l’esperança. L’ocupació converteix els caldeus en els amos. En realitat no és així. El Déu d’Israel segueix sent l’únic Senyor de Jerusalem i de tota la terra. Ell és qui segueix regint els destins de la història i la segueix guiant. A les seves mans hi ha la vida de cada home i de cada dona. És cert que Sedecies, que cau pres i acaba en mans de Nabucodonosor rei de l’imperi neobabilònic, acaba de la manera cruel que Jeremies li havia profetitzat. Sedecies no va escoltar la veu de Déu, i va seguir als caps del poble que havien decidit anar a la guerra rebutjant el diàleg per aconseguir la pau. El resultat tràgic va ser la destrucció de Jerusalem, que es va convertir en lloc de mort i desert de fe. La insensata resistència del rei de Judà ha portat el país a l’esclavitud i a la destrucció de Jerusalem. L’inici del llibre de les Lamentacions, atribuïdes segons la tradició grega dels Setanta al mateix Jeremies, expressa bé la situació en què es troba Jerusalem: «Ah! Com ha quedat, de deserta, la ciutat tan ben poblada! Bé prou que plora de nit El Senyor l’ha afligida per tanta infidelitat» (1,1-2.5). Jeremies i l’eunuc Ebed-Mélec troben la salvació perquè confien en el Senyor. El profeta i el servent del rei van confiar en Déu i van salvar la seva vida. Diu el Senyor: «No cauràs víctima de l’espasa: tindràs la pròpia vida com a premi, perquè has confiat en mi» (v. 18). Qui confia en el Senyor se salva de la mort, com canta el salmista: «El Senyor és el mur que em protegeix; el meu cor confia en ell» (28,7). La substància de la fe és viure la confiança en el Senyor, abandonar-se a les seves mans. La fe fa possible allò que, als ulls humans, sembla impossible. Qui confia en Déu no quedarà defraudat, repeteix la Santa Escriptura.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
