Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jeremies 40,1-6
Paraula que Jeremies va rebre del Senyor després que, a Ramà, Nebuzaradan, cap de la guàrdia, es fes càrrec d'ell, quan Jeremies es trobava entre els captius de Jerusalem i de Judà que, lligats amb cadenes, eren deportats a Babilònia.
El cap de la guàrdia se'n va fer càrrec i li va dir:
--El Senyor, el teu Déu, havia decretat aquesta desgràcia contra aquest lloc. Ara l'ha enviada, tal com havia decretat. Tot això us ha succeït perquè vau pecar contra el Senyor i no el vau obeir. Però, a tu, t'allibero de les cadenes que portes a les mans. Si et sembla bé d'acompanyar-me a Babilònia, vine, que jo m'ocuparé de tu. I si no et sembla bé, no vinguis. Tens tot el país per a anar on vulguis: vés allà on et sembli millor.
Com que Jeremies no es decidia a tornar-se'n, Nebuzaradan li va dir:
--Vés amb Guedalià, fill d'Ahicam, fill de Xafan, que el rei de Babilònia ha nomenat governador de les poblacions de Judà, i viu amb ell entre la gent. I si no, vés allà on et sembli millor.
El cap de la guàrdia li donà provisions i li va fer un present, i el va acomiadar. Jeremies se'n va anar, doncs, amb Guedalià, fill d'Ahicam, a Mispà, i va viure amb ell entre la gent que havia quedat al país.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Els capítols 39-45 narren les vicissituds del petit poble de Judà que havia sobreviscut a la conquesta de Jerusalem per part dels babilonis. Es veu clarament que el profeta no és aliè a la sort del seu poble, i no renuncia a anunciar la paraula de Déu en aquells temps difícils. L’havien capturat al costat d’altres, però la paraula de Déu no pot ser encadenada. És curiós que fos el cap de la guàrdia dels babilonis el qui alliberés Jeremies i l’enviés davant del rei que havia estat constituït sobre Judà després de la conquesta de Jerusalem. La paraula de Déu sempre ajuda a entendre i a orientar la història, però sobretot en els temps difícils la necessitem com el pa per alimentar el nostre esperit, per no perdre’ns darrere de nosaltres mateixos. La paraula de Déu és tan forta i imprevisible, que fins i tot el text profètic posa en boca del cap dels guàrdies, un estranger, paraules que Jeremies havia pronunciat altres vegades: «El Senyor, el teu Déu, havia decretat aquesta desgràcia contra aquest lloc. Ara l’ha enviada, tal com havia decretat. Tot això us ha succeït perquè vau pecar contra el Senyor i no el vau obeir». Ningú pot impedir que el Senyor faci arribar la seva paraula als homes: ni les cadenes, ni els opositors, ni les guerres, ni les dificultats, ni tan sols la negació a escoltar. Déu trobarà la manera i els homes necessaris per continuar parlant al món. El rei de Babilònia entén la saviesa de les paraules que Jeremies havia dirigit en diverses ocasions al seu poble, convidant-lo a no tenir por dels babilonis, a sotmetre’s a ell i no fugir. Igual que en altres ocasions, s’està preparant una nova violència, fomentada per grups rivals, que no accepten continuar vivint la fe en el seu Déu en una situació nova, de no plena independència. Quants cristians viuen la seva fe en situacions difícils, de vegades de persecució o de grans privacions! I tot i així, Déu no abandona mai els seus fidels, de la mateixa manera que no va abandonar Jeremies en el temps de la necessitat.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
