LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària amb Maria, mare del Senyor
Paraula de déu cada dia

Pregària amb Maria, mare del Senyor

Memòria de santa Teresa de Lisieux, monja carmelita animada per un profund sentit de la missió de l'Església. Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Pregària amb Maria, mare del Senyor
Dimarts 1 de octubre

Memòria de santa Teresa de Lisieux, monja carmelita animada per un profund sentit de la missió de l’Església.


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

1r Macabeus 1,16-28

Un cop consolidat el seu reialme, Antíoc va concebre el projecte de ser rei d'Egipte i unificar tots dos regnes en la seva persona. Va entrar a Egipte amb un gran exèrcit, amb carros i elefants, i amb un gran estol. Lliurada la batalla, el rei d'Egipte, Ptolemeu, es va batre en retirada i va fugir deixant nombroses baixes. Antíoc ocupà les places fortes d'Egipte i saquejà tot el país.
L'any cent quaranta-tres, Antíoc, després de derrotar els egipcis, tornà enrere i va pujar contra Israel i contra Jerusalem amb el seu gran exèrcit. Va entrar ple d'insolència al santuari i se n'endugué l'altar d'or i el canelobre amb tots els seus accessoris, la taula dels pans d'ofrena, els gerrets de les libacions, les calderetes i els encensers d'or, el cortinatge i les corones. També féu arrencar tota la decoració d'or de la façana del santuari. Va prendre encara la plata, l'or i els objectes preciosos i s'apoderà de tots els tresors amagats que va trobar. S'ho endugué tot i se'n tornà al seu país, després de vessar molta sang i de pronunciar insolències intolerables.
Un gran plany per Israel
s'estengué arreu del territori.
Gemegaven els governants
i els ancians,
les noies i els joves defallien,
es desfigurava
la bellesa de les dones.
El nuvi entonava complantes
i la núvia seia endolada
a la cambra nupcial.
El país s'estremia
pels seus habitants
i tot el casal de Jacob
quedava cobert de vergonya.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

L’autor fa entrar en escena el rei Antíoc Epifanes, determinat a l’expansió del seu regne. I emprèn la seva primera campanya per conquerir Egipte. S’enfronta a Ptolemeu, rei d’Egipte, amb un exercit poderós. El venç i aconsegueix un gran botí de guerra. Llavors decideix tornar al nord i, mentre fa camí ataca Israel, entra a Jerusalem i, després de pujar fins al temple, el saqueja i s’emporta l’altar d’or, el canelobre de set braços, la taula de la proposició, la tenda que separava el Sant dels Sants de la resta del santuari i tots els accessoris d’or i plata. L’autor constata amb amargor que «saquejà tot el país». Antíoc, deixant Jerusalem, comet una matança entre els jueus, seguint així l’amarg exemple de Nabucodonosor (2Re 25,14-15). Davant d’aquest ultratge, «hi hagué un gran plany per Israel», diu l’autor, emprant l’estil de les Lamentacions, de les quals pren frases i expressions. Escriu: «Gemegaven els governants i els ancians, les noies i els joves defallien... El país s’estremia...». La confusió és gran. Devastar Jerusalem, també el temple, impedint així la vida i l’exercici del culte, significa arribar al cor del poble d’Israel. El rei estranger vol continuar, impassible, enriquint-se i augmentant el seu domini sobre els altres. Per això talla d’arrel tot indici de fe i de culte. És una història trista que, per desgràcia, ha caracteritzat molts segles d’història cristiana, també en l’actualitat. Vénen a la memòria els freqüents atacs a les comunitats cristianes en diverses parts del món mentre estan reunits a les esglésies per pregar. Són creients, indefensos, que són atacats per homes encegats per ideologies extremistes. És la voluntat diabòlica de destruir aquell que treballa per la misericòrdia i per la pau entre els pobles. La tensió vers el martiri que acompanya la narració dels llibres dels Macabeus és en realitat una constant de la fe, sobretot la cristiana, com Jesús mateix adverteix: «El deixeble no és més que el seu mestre» (Mt 10,24).

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.