Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
1r Macabeus 1,29-40
Al cap de dos anys, el rei va enviar el cap del fisc als pobles de Judà. Es presentà a Jerusalem amb un gran exèrcit i s'adreçà als seus habitants amb falses paraules de pau. La gent se'n va fiar. Però, de sobte, ell va llançar l'exèrcit contra la ciutat i el desastre fou enorme: molts israelites van ser morts.
Va saquejar la ciutat i va calar-hi foc;
enderrocà les cases i tota la muralla;
s'endugué captives
les dones i les criatures
i s'apoderà del bestiar.
Després va fortificar
la ciutat de David
amb una muralla alta i sòlida,
amb grans torres,
i la convertí en la seva ciutadella.
Va instal·lar-hi
una gentussa pecadora,
homes que vivien al marge de la Llei,
i s'hi feren forts.
Aquests homes van emmagatzemar-hi
armes i queviures,
hi guardaven el botí
que havien arreplegat a Jerusalem:
així la convertiren
en un parany perillós.
Va ser una amenaça contra el temple,
un adversari cruel i constant
per a Israel.
Vessaren sang innocent al santuari
i el van profanar.
Els habitants de Jerusalem
hagueren de fugir
per culpa d'aquella gent.
Jerusalem esdevingué
una colònia d'estranys,
estranya ella mateixa
als seus propis fills.
Els qui l'habitaven la van abandonar,
el seu santuari quedà desolat
com un desert,
les seves festes es convertiren en dol,
els seus dissabtes, en escarni,
el seu honor, en menyspreu.
La seva deshonra igualà
l'antiga glòria.
La seva grandesa es tornà dol.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Antíoc, volent reforçar el seu poder sobre Jerusalem, envia un seu lloctinent amb un fort exèrcit. Es tracta d’un tal Apolloni, com ens diu el segon llibre dels Macabeus (5,24). Apolloni, valent-se d’una estratagema, enganya els jueus i entra novament a Jerusalem. Allà assassina i saqueja, fa esclaus i s’apodera del bestiar, i decideix construir a Jerusalem una ciutadella fortificada, coneguda pel seu nom grec: Akra. Des d’aquella fortalesa pot controlar tota la ciutat i el seu territori. La converteix en el nou centre neuràlgic del moviment hellenista. Era una decisió estratègica: «Després va fortificar la ciutat de David amb una muralla alta i sòlida, amb grans torres, i la convertí en la seva ciutadella». A l’interior, continua el text, «va installar-hi una gentussa pecadora», i continua dient: «va ser una amenaça contra el temple, un adversari cruel i constant per a Israel». El rei havia volgut trencar la cohesió del poble d’Israel conquerint la ciutat i prenent el control absolut de l’àrea, impedint així qualsevol reacció i reconstrucció jueva. A l’inici de la narració veiem l’astúcia del lloctinent que enganya els jueus per entrar a la ciutat. És un episodi llunyà que ens convida a reflexionar sobre la responsabilitat dels creients de defensar la comunitat dels atacs de l’«adversari cruel», de no deixar escletxes per a qui la vol destruir o afeblir. I això comença en el cor. Sí, un cor que debilita la seva fe obre una esquerda a l’enemic que és a punt per entrar. I això és més fàcil que passi si la comunitat dels creients s’afebleix. Quantes vegades el pecat dels creients es fa còmplice d’aquells que volen desmuntar la vida de la comunitat! És indispensable que vigilem perquè la vida comuna que és el tresor de l’Església i el missatge que ha d’oferir al món no sigui posada en perill. L’«enemic», el «diable» és sempre a la porta, disposat a dividir i destruir. Un poble cohesionat, com ho era el jueu, era intolerable per a Antíoc. Per això va decidir dividir-lo. I hi va haver qui ho va fer possible. I l’enemic va poder entrar. Són molt dures aquestes paraules del text: «Jerusalem esdevingué una colònia d’estranys, estranya ella mateixa als seus propis fills. Els qui l’habitaven la van abandonar, el seu santuari quedà desolat com un desert, les seves festes es convertiren en dol, els seus dissabtes, en escarni, el seu honor, en menyspreu». Són paraules que ens ajuden a comprendre la responsabilitat de cada un de nosaltres en l’edificació i en la defensa de la comunió d’amor de la qual ens ha fet partícips el Senyor.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
