LA PREGÀRIA CADA DIA

Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

1r Macabeus 2,1-14

Aquells dies es va aixecar Mataties, fill de Joan, fill de Simeon, sacerdot de la família de Joiarib, que havia deixat Jerusalem i s'havia establert a Modín. Tenia cinc fills: Joan, anomenat Gadí; Simó, Tassi de sobrenom; Judes, l'anomenat Macabeu; Eleazar, anomenat Avaran, i Jonatan, de sobrenom Apfus.
Mataties, doncs, veient els sacrilegis que es cometien a Judà i a Jerusalem, va exclamar:
--Ai de mi!
¿Per a això he hagut de néixer,
per a veure esclafat el meu poble
i la ciutat santa destruïda?
¿Per a quedar-me aquí
mentre la ciutat
és en mans dels enemics
i el seu santuari
en mans dels estrangers?
El seu santuari
és com un home sense honor:
els objectes que li eren
motiu de glòria,
se'ls han endut com a botí.
Li maten els infants per les places,
els seus joves cauen
sota l'espasa enemiga.
Quina nació no ha heretat
una part d'aquest regne
i no s'ha apoderat
de les seves despulles?
Li han arrencat
tot allò que l'adornava.
Lliure com era, ara és esclau!
Mireu devastat el nostre santuari,
bellesa i glòria nostra!
L'han profanat els pagans.
Quin sentit té viure encara?
Mataties i els seus fills es van esquinçar els vestits, es vestiren de dol amb roba de sac i es van lamentar amargament.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

L’autor sagrat, després d’haver presentat, en el capítol primer, l’acció persecutòria d’Antíoc i dels hel•lenistes, comença a narrar la reacció del judaisme: el sacerdot Mataties amb la seva família se’n va de Jerusalem, s’estableix no gaire lluny, a Modín, i eleva un lament per la situació de la ciutat santa. Si bé alguns jueus havien traït l’aliança amb Déu i la majoria corria el risc de patir la persecució amb una excessiva resignació, d’altres, en canvi, van despertar a la fe. L’exemple més clar és, precisament, el de la família de Mataties. Un dels seus cinc fills es diu Judes, anomenat Macabeu (d’aquí el títol dels dos llibres). L’apel•latiu «macabeu», que segons alguns significa «designat per Déu», més probablement significa «martell», per indicar la força amb la qual Judes va lluitar contra els opressors d’Israel. Judes havia comprès que la supervivència de la fe en el Déu dels Pares anava íntimament lligada a la independència nacional dels jueus. Mataties, per la seva banda, va comprendre que no podia contemplar passivament les atrocitats que el rei Antíoc cometia contra els jueus. Era evident l’intent d’esborrar la fe del cor del poble de Déu. Per això es pregunta: «Ai de mi! ¿Per a això he hagut de néixer, per a veure esclafat el meu poble i la ciutat santa destruïda? ¿Per a quedar-me aquí mentre la ciutat és en mans dels enemics i el seu santuari en mans dels estrangers?» Aquestes paraules semblen reflectir les mateixes paraules de Déu quan va veure el sofriment del seu poble a Egipte: «He vist l’opressió del meu poble a Egipte i he sentit com clama per culpa dels seus explotadors. Conec els seus sofriments; per això he baixat a alliberar-lo del poder dels egipcis i fer-lo pujar des d’Egipte cap a un país bo i espaiós» (Ex 3,7-8). Mataties, amb la seva decisió de rebel•lar-se, manifesta els mateixos sentiments de Déu pel seu poble. Probablement molts jueus, encara que no havien traït l’aliança, s’havien resignat a l’opressió, deixant així a tot el poble a mercè de l’«enemic». Les paraules que segueixen descriuen el drama d’un poble esclavitzat i destrossat tant al cor com en la vida de cada dia. Mataties intueix la còlera de Déu i se’n fa intèrpret: comprèn que ha de gastar la seva vida per salvar els seus germans i germanes. Era la seva vocació. Per això havia nascut. En cas contrari, «quin sentit té viure encara?» Van decidir, ell i els seus fills, treballar per salvar l’aliança amb el Senyor. Escriu el text: «es van esquinçar els vestits, es vestiren de dol amb roba de sac i es van lamentar amargament». En el seu cor havia despertat la responsabilitat per tot el poble de Déu. És una preciosa indicació també per a nosaltres, avui: descobrir la responsabilitat personal d’edificar l’Església, de sostenir-la, defensar-la, preservar-la del mal. També val per a nosaltres aquest interrogant: de què ens serveix la vida si no la gastem per l’Església, per la comunitat, per canviar el món?