LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària amb Maria, mare del Senyor
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària amb Maria, mare del Senyor
Dimarts 8 de octubre


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

1r Macabeus 2,15-28

Mentrestant, els funcionaris del rei encarregats d'imposar l'apostasia van presentar-se a Modín per obligar a oferir sacrificis. Hi acudiren molts israelites. També hi van anar, formant grup a part, Mataties i els seus fills. Els funcionaris reials van dir a Mataties:
--Tu ets un prohom, il·lustre i influent en aquesta població, i et fan costat els teus fills i parents. Vinga, doncs, acosta't i sigues el primer a complir l'edicte del rei, com ja l'han complert totes les nacions i també els homes de Judà i els qui s'han quedat a Jerusalem. Així tu i els teus fills figurareu entre els amics del rei. Tu i els teus fills sereu honorats amb obsequis de plata i or i amb tota mena de regals.
Però Mataties va respondre amb veu forta:
--Encara que totes les nacions del reialme obeeixin el rei, abandonant la religió dels seus pares i plegant-se a les seves ordres, el que és jo, els meus fills i els meus parents mantindrem l'aliança que el Senyor va fer amb els nostres pares. Que ell ens faci la gràcia de no abandonar la Llei de Moisès i les seves prescripcions. No obeirem les ordres del rei ni ens decantarem gens ni mica de la nostra religió!
Tot just acabava de pronunciar aquestes paraules, quan un jueu, complint les ordres del rei, es va acostar davant de tothom a oferir un sacrifici sobre l'altar de Modín. Mataties, que ho veié, es va encendre de zel. Tremolant tot ell i donant curs a la seva justa indignació, va córrer a degollar aquell home damunt l'altar. En aquell mateix moment va matar el funcionari del rei que obligava a oferir els sacrificis i va enderrocar l'altar. Ple de zel per la Llei de Moisès, havia fet el mateix que Pinhàs va fer a Zimrí, fill de Salú.
Tot seguit Mataties va recórrer la població cridant amb veu forta:
--El qui estigui encès de zel per la Llei de Moisès i vulgui mantenir l'aliança amb el Senyor, que em segueixi!
Després va fugir amb els seus fills cap a les muntanyes, abandonant tot el que posseïen en aquella població.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Els emissaris del rei Antíoc van arribar a Modín, la ciutat on s’havia refugiat Mataties i, conscients de l’autoritat de Mataties, el van convidar a oferir sacrificis als ídols pagans perquè d’aquesta manera donés exemple i tot el poble es convencés i acceptés el nou culte pagà. Li van arribar a oferir el títol de «amic del rei», i també plata, or i porpra. La tèrbola proposta fa sorgir el perill que sempre ha representat la temptació del poder i de les riqueses. L’autor ja ha escrit que aquestes van ser el motiu que va impulsar a Antíoc Epífanes a saquejar el temple (1,21-23) i el mitjà per comprar els jueus com esclaus (3,41). La porpra que ofereixen a Mataties, que s’havia convertit en símbol del poder imperial a causa del procés de tenyit que s’utilitzava en la seva confecció, era símbol de l’honor concedit. Davant aquesta proposta, que comportava apostatar de Déu, Mataties va contestar indignat: «Encara que totes les nacions del reialme obeeixin el rei, abandonant la religió dels seus pares i plegant-se a les seves ordres, el que és jo, els meus fills i els meus parents mantindrem l’aliança que el Senyor va fer amb els nostres pares» (2,19-20). L’aliança amb el Senyor era concebuda com una companyia ferma per a tota la vida, una autèntica «amistat», molt més ferma i segura que la del rei. Mataties reivindica aquesta aliança amb Déu amb forta determinació. El que li demanen a ell i al seu poble l’indigna tant que, en veure un jueu que oferia un sacrifici, s’abalança sobre ell i el assassina mentre va cap a l’altar. Mataties sembla dur a terme el sacrifici a la seva manera: assassina sobre l’altar aquell jueu que estava a punt d’oferir un sacrifici. L’autor sagrat recorda l’episodi —en part anàleg— sobre Pinhàs, fill d’Eleazar i nét d’Aaron, que amb una llança va matar un jueu i una meretriu madianita a la qual el jueu havia gosat introduir al campament (Nm 25). Aquell gest serà recordat en altres ocasions en les Escriptures. I gràcies a aquell gest es confirma el gran sacerdoci per la seva família. També Moisès, en un rampell d’ira, va fer un gest similar, i va assassinar un egipci per defensar un compatriota seu (Ex 2,11). L’autor sembla justificar-ho afirmant que actuava mogut pel «zel per la Llei» (v. 26). De fet, diverses vegades en aquest capítol es recorda el «zel» per l’honor de la Llei a propòsit dels que romanen fidels al Senyor. Amb els ulls del Nou Testament, sens dubte, és difícil concebre aquesta justificació. Ve a la memòria la pàgina evangèlica de Jesús que, dominat pel zel per la casa del Senyor, expulsa els venedors del temple. Mataties, després del seu gest terrible, recorre la ciutat cridant «amb veu forta» tots aquells que sentien el seu mateix zel per la causa del Senyor, perquè s’unissin a ell en una mena de ressorgiment religiós. Amb aquell grup de seguidors abandona la ciutat i tots els béns que posseïa, per amagar-se a les muntanyes i allà construir un poble fidel a Déu al voltant de la puresa de la Llei.

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.