Record del patriarca Abraham. Gràcies a la fe va anar-se'n cap a una terra que no coneixia, que Déu li havia promès. En virtut d'aquesta fe és anomenat pare dels creients, jueus, cristians i musulmans. Llegir més
Record del patriarca Abraham. Gràcies a la fe va anar-se’n cap a una terra que no coneixia, que Déu li havia promès. En virtut d’aquesta fe és anomenat pare dels creients, jueus, cristians i musulmans.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
1r Macabeus 2,29-38
Llavors molts que volien viure segons el dret i la justícia de la Llei de Moisès van baixar a instal·lar-se al desert amb els fills, les dones i el bestiar, ja que la desgràcia els havia caigut al damunt. Els funcionaris del rei i la guarnició apostada a Jerusalem, a la ciutat de David, van saber que aquella gent no feia cas de les ordres del rei i havien baixat als amagatalls del desert. Per això van córrer a perseguir-los amb nombrosos efectius. Quan els van aconseguir, prengueren posicions davant d'ells amb la intenció d'atacar-los en dissabte. Llavors els van dir:
--Encara hi sou a temps! Sortiu, obeïu l'ordre del rei i salvareu la vida.
Però ells respongueren:
--Ni sortirem ni acatarem l'ordre del rei. No profanarem el dissabte.
Els soldats van atacar-los tot d'una sense que els jueus s'hi tornessin: no els van llançar cap pedra ni van tapar tan sols la boca dels amagatalls. I deien:
--Morim tots amb la consciència neta. El cel i la terra són testimonis que ens mateu injustament.
Aquells jueus, doncs, atacats en ple dissabte, van morir amb els fills, les dones i el bestiar. Entre tots eren un miler de persones.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El text suggereix que l’exemple de Mataties va ser eficaç. Altres jueus a més del primer grup que el va seguir van abandonar Jerusalem i van anar al desert per reorganitzar la seva vida en la fidelitat a l’aliança de Déu. Potser el veritable «desert» era la ciutat de Jerusalem perquè havia rebutjat el Senyor i havia acollit a d’altres déus. També les nostres ciutats es converteixen sovint en llocs semblants a un desert quan ens deixem dominar per l’odi, la violència, la injustícia i, sobretot, l’oblit de Déu. És urgent, i fins i tot indispensable, que es creïn llocs d’amor, de justícia, de pau a les nostres ciutats. No hem de fugir de les ciutats, sinó romandre en el cor de la societat com a llevat de vida, com a espais de pregària, com a llocs de respecte cap a tots, com a refugi de solidaritat envers els pobres i els febles. En el llenguatge bíblic, però, el desert té de vegades una connotació positiva quan, per exemple, indica els quaranta anys durant els quals el poble d’Israel va haver de fer front a un llarg camí cap a la terra promesa. En aquella peregrinació pel desert, el poble d’Israel va haver de fer front, sens dubte, a proves i temptacions, però també va rebre la Llei. El desert, en definitiva, és també el temps de l’èxode, del camí cap a la terra promesa, i per això és el símbol de la conversió o el temps per descobrir la proximitat de Déu. El profeta Osees, a propòsit d’Israel, esposa infidel, escriu: «la portaré al desert i li parlaré al cor» (2,16). Després que els fidels israelites fugissin al desert per reorganitzar-se, els servents del rei els van seguir i van decidir enfrontar-s’hi un dissabte. Els jueus que havien apostatat els havien advertit que el dissabte és sagrat per als jueus. Cal afegir, d’altra banda, que l’observança del repòs s’havia fet encara més estricta després de l’exili i s’havia estès també a l’activitat comercial i fins i tot al tancament de les portes de la ciutat (Ne 10,32; 13,15-22). Quan els homes del rei van arribar als voltants del lloc on hi havia els jueus, els convidaven a tornar a la ciutat. Si ho feien salvarien la seva vida. Però els jueus es van negar a transgredir el repòs del dissabte. I, sense oposar resistència, van preferir morir abans que pecar contra el Senyor. Escriu l’autor sagrat: «no els van llançar cap pedra ni van tapar tan sols la boca dels amagatalls. I deien: Morim tots amb la consciència neta» (vv. 36-37). Tots van ser assassinats. Ve a la memòria un episodi anàleg referent als inicis de l’Església cristiana. A Abitínia, prop de Cartago, al segle IV, un grup de cristians que no volien renunciar a observar el diumenge van ser condemnats a mort. Al jutge pagà que els exhortava a trair el culte, li van contestar: «No podem viure sense el diumenge». I tots van ser assassinats. Si podem anomenar aquells jueus màrtirs del dissabte, aquests cristians van ser els primers màrtirs del diumenge. És una lliçó que també podem aprendre avui per tornar tot el seu sentit al «dia del Senyor». També els cristians d’avui seran salvats per l’observança del diumenge: la litúrgia, l’amor gratuït, la trobada fraterna alliberen de l’esclavitud d’una societat en la qual els diners i el comerç esdevenen cada vegada més totalitaris.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
