Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
1r Macabeus 2,49-70
Quan a Mataties li arribà l'hora de morir, va dir als seus fills:
--Ara triomfen l'arrogància i la insolència, són temps de desgavell i de violència desfermada. Ara, fills meus, manteniu-vos plens de zel per la Llei de Moisès, doneu la vida per l'aliança que Déu va fer amb els nostres pares. Tingueu presents les gestes que els nostres avantpassats van realitzar en el seu temps i guanyeu-vos una fama gloriosa i un nom etern.
»¿No és cert que Abraham
va ser fidel en la prova
i Déu el considerà un home just?
Josep, enmig del perill,
observà la Llei
i es va fer amo d'Egipte.
Pinhàs, el nostre avantpassat,
pel seu zel ardent
va rebre l'aliança que li assegurava
un sacerdoci etern.
Josuè, per haver complert
la seva missió,
esdevingué jutge i governà Israel.
Caleb va donar
el seu testimoni veraç
a l'assemblea d'Israel
i rebé en herència
una part del territori.
David, per la seva fidelitat,
va heretar per sempre un tron reial.
Elies estava ple de zel per la Llei
i fou endut al cel.
Ananies, Azaries i Misael
van confiar en Déu
i ell els salvà de les flames.
Per la seva integritat,
Daniel fou alliberat
de la gola dels lleons.
Resseguiu una generació rere l'altra
i ho comprendreu:
no defalliran els qui posen en Déu
l'esperança.
No tingueu por de les ordres
d'aquest pecador:
tota la seva glòria
acabarà en fems i cucs.
Avui puja amunt
i demà no el trobareu enlloc:
haurà tornat a la pols d'on va sortir
i es desfaran els seus projectes.
Fills meus, sigueu ferms i decidits
a defensar la Llei de Déu:
ella serà la vostra glòria.
»Mireu, aquí teniu el vostre germà Simó. Sé que és un home assenyat. Escolteu-lo sempre. Ell us farà de pare. Judes Macabeu s'ha mostrat valent des de jove. Ell serà el cap del vostre exèrcit i dirigirà la guerra contra els pobles enemics. I vosaltres, agrupeu al voltant vostre tots els qui observen la Llei i vengeu el vostre poble. Torneu als pagans el mal que us han fet i compliu amb tota cura els preceptes de la Llei.
Mataties, després de beneir-los, es reuní amb els seus pares. Va morir l'any cent quaranta-sis i fou sepultat en el sepulcre dels seus pares, a Modín. Tot Israel va fer un gran dol per ell.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’autor, després d’haver presentat una panoràmica dels primers èxits obtinguts per Mataties i del moviment que va suscitar, passa a acabar la història. I ho fa a través de les paraules del mateix Mataties que sonen com un autèntic testament. Mataties conscient que la mort s’acosta es dirigeix als seus amb paraules plenes de saviesa espiritual. Fa un apunt sobre la duresa de l’època que està vivint el poble de Déu: «Ara triomfen l’arrogància i la insolència, són temps de desgavell i de violència desfermada» (v. 49). I demana als seus interlocutors que reaccionin de manera audaç: «Ara, fills meus, manteniu-vos plens de zel per la Llei de Moisès, doneu la vida per l’aliança que Déu va fer amb els nostres pares» (v. 50). Per expressar el «zel» que Mataties demana als seus seguidors, el text utilitza el mateix terme que s’utilitza per l’assassinat del compatriota que es dirigia a l’altar per dur a terme sacrificis idòlatres. Tanmateix, en aquesta ocasió, alludeix immediatament a «donar la vida» per defensar l’aliança. La veritable defensa de l’aliança amb Déu no és la de llevar la vida als altres, sinó més aviat la de donar la pròpia vida en defensa de Déu i de la fe. És l’exhortació al martiri entès com el camí més alt de l’amor. I aquí Mataties recorda la fe dels Pares que va ser per a ells motiu de recompensa. Comença per la presentació de la fe d’Abraham que, per aquesta fe va ser justificat, fa referència després a la fe de Josep, que va arribar a ser «amo d’Egipte», la de Pinhàs, que «va rebre l’aliança que li assegurava un sacerdoci etern», i també la de Josuè, que «esdevinguè jutge i va governar Israel», la de Caleb, que «rebé en herència part del territori», la de David, que va obtenir el regne, la d’Elies, que «fou endut al cel», la de Ananies, Azaries i Misael, que «van confiar en Déu i ell els salvà de les flames» i la de Daniel, que «fou alliberat de la gola dels lleons». Mataties, un cop finalitzada la llista dels testimonis de la fe, exhorta els fills a seguir el seu exemple i confiar només en Déu: «Resseguiu una generació rere l’altra i ho comprendreu: no defalliran els qui posen en Déu l’esperança. No tingueu por de les ordres d’aquest pecador: tota la seva glòria acabarà en fems i cucs. Avui puja amunt i demà no el trobareu enlloc: haurà tornat a la pols d’on va sortir i es desfaran els seus projectes. Fills meus, sigueu ferms i decidits a defensar la Llei de Déu: ella serà la vostra glòria» (vv. 61-64). Per Mataties aquests exemples haurien d’indicar als seus fills l’autèntica manera de guanyar-se la «fama gloriosa» i d’obtenir un «nom etern»: dos temes recurrents en la resta del llibre. Malauradament, els fills trairan el mandat del pare perquè pensaran que la glòria va associada a l’or i a la porpra, obtingudes majoritàriament amb la violència o establint aliances amb els opressors. En realitat, la glòria i el nom són prerrogatives divines. L’autor sagrat ho recorda en altres llocs: el «nom» indica Déu (4,33) i la «glòria», el temple (1,40). Aquell que s’uneix a Déu els rep. Cercar la fama i els honors és un tràgic error. En el segon llibre dels Macabeus es diu: la renúncia a la glòria, per part d’aquell que pateix martiri, li procura la victòria sobre la mort en la resurrecció
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
