LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària pels pobres
Paraula de déu cada dia

Pregària pels pobres

Memòria de sant Calixt papa (+222). Amic dels pobres, va fundar la casa de pregària sobre la qual es va erigir Santa Maria in Trastevere a Roma. Per als musulmans és la Festa del sacrifici (Aid al-Adha). Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Pregària pels pobres
Dilluns 14 de octubre

Memòria de sant Calixt papa (+222). Amic dels pobres, va fundar la casa de pregària sobre la qual es va erigir Santa Maria in Trastevere a Roma. Per als musulmans és la Festa del sacrifici (Aid al-Adha).


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

1r Macabeus 3,10-26

Apol·loni mobilitzà un gran exèrcit format per pagans i samaritans per a combatre contra Israel. Judes ho va saber, li va sortir al pas, el va vèncer i el va matar. Moriren molts enemics, i els supervivents van fugir. Recollit el botí, Judes es quedà l'espasa d'Apol·loni. Aquesta espasa l'acompanyà sempre més en les batalles.
Sèron, comandant de l'exèrcit de Síria, sentí a dir que Judes havia agrupat entorn seu una tropa, una host de gent addicta i acostumada a combatre. I es va dir: «Si lluito contra Judes i els seus homes, que han menyspreat l'ordre del rei, m'ompliré de glòria i em faré un nom que serà conegut en tot el regne.»
Emprengué, doncs, la campanya i pujà amb un fort contingent de gent impia, disposada a ajudar-lo en la seva revenja contra els israelites. Sèron va arribar a la pujada de Bethoron i Judes li va sortir al pas amb un grapat d'homes. Aquests, veient davant seu aquell exèrcit que avançava contra ells, van dir a Judes:
--Només som un grapat d'homes. Com podrem combatre contra aquestes tropes tan potents? A més, avui no hem menjat res i estem defallits.
Però Judes els replicà:
--No és pas tan difícil que uns quants arribin a doblegar-ne molts. I, a més, a Déu li és igual de salvar amb molts homes que amb pocs. La victòria en un combat no depèn pas de la potència d'un exèrcit, perquè la força ve de Déu. Aquests vénen contra nosaltres inflats d'orgull i de maldat, per destruir-nos amb les nostres dones i els nostres fills i apoderar-se dels nostres béns. Nosaltres, en canvi, lluitem per la nostra vida i les nostres lleis. Déu els destrossarà davant nostre. No us han de fer gens de por!
Tan bon punt acabà l'arenga, Judes va llançar un atac per sorpresa contra Sèron i el seu exèrcit i els va destrossar. Els de Judes van perseguir-los per la baixada de Bethoron fins a la plana. Van caure uns vuit-cents homes, i els altres van fugir al país dels filisteus. Per primera vegada, Judes i els seus germans inspiraven temor i escampaven el pànic per les nacions veïnes. La fama de Judes arribà fins al rei Antíoc. I els pobles pagans comentaven les campanyes de Judes.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

L’acció de Judes preocupa força les autoritats sirianes fins al punt d’arribar a la decisió de reprimir fortament el més mínim intent de revolta. La primera acció de guerra va ser dirigida per Apol•loni, que ja havia portat a terme terribles represàlies contra els jueus a Jerusalem (1,29). En el seu exèrcit hi havia també soldats samaritans, tradicionalment hostils als jueus. D’aquest primer enfrontament es diu només que Judes va eliminar gran part de l’exèrcit contrari i que es va apoderar de l’espasa d’Apol•loni, un cop aquest fou mort, tal com havia fet David quan va abatre Goliat (1Sa 17,51). Després de l’acció d’Apol•loni va arribar la del seu superior en la jerarquia militar, Sèron, que es va proposar reparar el fracàs sofert pel seu subaltern Apol•loni. Sèron va reunir un exèrcit més fort que el de Judes, tant en nombre com en capacitat tàctica. L’exèrcit de Judes estava format per un petit grup de «piadosos» jueus (els asideus), als quals s’havien afegit alguns guerrers mal equipats i en estat precari a causa de la seva vida errant. En veure l’exèrcit adversari tan nombrós, es van desanimar i van dir a Judes: «Com podrem combatre contra aquestes tropes tan potents? A més, avui no hem menjat res i estem defallits». Però Judes, evocant la fe en el Senyor, els va contestar: «No és pas tan difícil que uns quants arribin a doblegar-ne molts. I, a més, a Déu li és igual de salvar amb molts homes que amb pocs. La victòria en un combat no depèn pas de la potència d’un exèrcit, perquè la força ve de Déu». Després d’haver recordat la força de Déu, va afegir: «Aquests vénen contra nosaltres inflats d’orgull i de maldat, per destruir-nos amb les nostres dones i els nostres fills i apoderar-se dels nostres béns. Nosaltres, en canvi, lluitem per la nostra vida i les nostres lleis. Déu els destrossarà davant nostre. No us han de fer gens de por!» Tota la història del poble d’Israel està marcada per aquesta convicció de fe: no és la força humana la que salva Israel, sinó el poder de Déu que el guia i el protegeix. Judes consolida amb les seves paraules la fe de les seves tropes, que derroten l’exèrcit adversari, més ben equipat i més poderós. És la lògica de la fe, que prossegueix al llarg dels segles i arriba també fins a nosaltres: només en Déu resideix la nostra salvació.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.