LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària amb Maria, mare del Senyor
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària amb Maria, mare del Senyor
Dimarts 15 de octubre


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

1r Macabeus 3,27-45

Quan Antíoc va sentir tot el que es deia, es va enfurismar i manà que es mobilitzés un exèrcit molt poderós format per totes les forces del seu reialme. Va obrir les seves arques i repartí als soldats la paga d'un any, amb l'ordre d'estar preparats per a qualsevol emergència. Però després s'adonà que les arques havien quedat buides i que l'aportació que treia dels impostos de la província era magra per culpa de les sedicions i de la misèria que ell mateix havia provocat en el país suprimint unes lleis que ja existien de temps immemorial. I va tenir por que, com ja li havia passat més d'una vegada, no en tingués prou per a les despeses i els regals que solia repartir amb una prodigalitat molt superior a la dels seus antecessors. Amb aquesta preocupació tan urgent decidí d'anar-se'n a Pèrsia per recaptar els impostos d'aquelles províncies i arreplegar així una bona quantitat de diners.
El rei Antíoc confià a Lísies, membre il·lustre dels anomenats parents del rei, el govern del regne des de l'Eufrates fins a la frontera d'Egipte, i li encomanà l'educació del seu fill Antíoc, fins que ell tornés. Va deixar-li la meitat de l'exèrcit i els elefants i li donà instruccions sobre tots els seus plans, en particular sobre els habitants de Judea i de Jerusalem: havia d'enviar contra ells un exèrcit per destrossar i destruir la força d'Israel i el poc que restava de Jerusalem, perquè d'aquell lloc no en quedés ni el record. Havia de dur-hi estrangers que s'instal·lessin en tot el territori i havia de repartir-los la terra.
L'any cent quaranta-set, el rei va sortir d'Antioquia, la capital del regne, amb l'altra meitat de l'exèrcit. Travessà el riu Eufrates i va recórrer els territoris septentrionals.
Lísies escollí Ptolemeu, fill de Dorímenes, Nicànor i Gòrgies, que eren personatges il·lustres, entre els amics del rei, i els envià amb quaranta mil homes d'infanteria i set mil de cavalleria al país de Judà per devastar-lo, segons les ordres del rei. Es van posar en marxa amb tot aquell exèrcit i acamparen a la plana, prop d'Emmaús. Quan els comerciants del país van saber aquesta notícia, es presentaren al campament amb una gran quantitat de plata i or, i també amb grillons, per endur-se'n els israelites quan fossin fets esclaus. L'exèrcit invasor s'havia reforçat amb un contingent de Síria i de Filistea.
Judes i els seus germans van comprendre que la seva situació s'agreujava. Veien els exèrcits acampats en el seu territori i, a més, coneixien les instruccions del rei ordenant l'extermini total del seu poble. Llavors es van dir els uns als altres:
--Evitem la destrucció del nostre poble! Lluitem pel nostre poble i pel temple!
L'assemblea d'Israel es va reunir per preparar-se per a la batalla i per pregar i implorar misericòrdia i pietat.
Jerusalem era despoblada
com un desert:
cap dels seus fills
no hi entrava ni en sortia;
el santuari havia estat trepitjat.
Els estrangers ocupaven la ciutadella,
els pagans hi tenien el seu refugi.
Jacob havia perdut l'alegria,
callaven les flautes i les arpes.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

En aquest passatge, l’autor descriu les preocupacions del govern d’Antioquia després dels fracassos de Sèron. El rei, Antíoc IV, tot i la penosa situació de l’erari, va decidir allistar més soldats. I per reafirmar la seva autoritat i sanejar les finances amb la imposició de tributs particulars i amb l’espoliació dels temples, va decidir anar a Pèrsia, deixant Lísies com a substitut seu a la zona meridional del regne amb l’encàrrec d’eliminar qualsevol subordinació i de reprimir tota revolta a Judea. Els moviments dels rebels a Palestina eren perillosos per les mires expansives de l’imperi dels parts. El rei va deixar, doncs, a Lísies l’organització de l’expedició contra els jueus. Va organitzar un nombrós exèrcit, encapçalat per un tal Ptolemeu, governador de Celesíria, que va acampar prop d’Emmaús. La seva victòria es va considerar tan segura que molts comerciants de la zona es van unir a l’exèrcit pensant que farien grans beneficis després de la derrota dels jueus. Judes i els seus germans, tot i veure un desplegament de forces tan gran, no van perdre la confiança en l’ajuda de Déu, al contrari del poble que s’havia desmoralitzat. L’autor destaca la dificultat de la situació que s’havia creat: «Judes i els seus germans van comprendre que la seva situació s’agreujava. Veien els exèrcits acampats en el seu territori i, a més, coneixien les instruccions del rei ordenant l’extermini total del seu poble» (v. 42). Però no es van desanimar. Van decidir convocar una assemblea, l’autor subratlla que Judes i els germans anaven tots a una: «Es van dir els uns als altres». La coincidència d’intenció va tenir els seus efectes positius: «L’assemblea d’Israel es va reunir per preparar-se per a la batalla i per pregar i implorar misericòrdia i pietat» (v. 44). Reunits tots en el nom del Senyor per invocar el seu «amor entranyable», com exhorta a fer el salmista en el moment de la prova: « rescata de la mort la teva vida i et corona d’amor entranyable» (103,4). L’autor recorda la deplorable situació de Jerusalem, ocupada per pagans: «Jerusalem era despoblada com un desert: cap dels seus fills no hi entrava ni en sortia; el santuari havia estat trepitjat. Els estrangers ocupaven la ciutadella, els pagans hi tenien el seu refugi» (v. 45). En no poder estar ja a Jerusalem, «Jacob havia perdut l’alegria, callaven les flautes i les arpes». Es comprèn encara més la pregària del salmista pel pelegrinatge cap al temple: «Que n’és, d’amable, el teu temple, Senyor de l’univers! Tot jo sospiro i em deleixo pels atris del Senyor.... Un dia en els teus atris val més que mil a fora» (Sl 84,2-3;11). El Senyor escolta la pregària unànime del seu poble. La veritable força d’aquell petit poble, enfrontat a la dels seus adversaris, radicava en la seva fe.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.