LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària amb els sants
Paraula de déu cada dia

Pregària amb els sants

Memòria de la deportació dels jueus de Roma durant la Segona Guerra Mundial. Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Pregària amb els sants
Dimecres 16 de octubre

Memòria de la deportació dels jueus de Roma durant la Segona Guerra Mundial.


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

1r Macabeus 3,46-60

Els jueus van anar tots plegats a Mispà, davant per davant de Jerusalem, perquè Mispà havia estat antigament un lloc de pregària a Israel. Van fer-hi un dia de dejuni: s'esquinçaren els vestits i es posaren roba de sac i cendra al cap. Van desplegar el volum de la Llei per consultar-hi allò que els pagans consulten a les estàtues dels seus ídols. Van portar les vestidures sacerdotals, les primícies i els delmes, i també feren venir els nazireus que acabaven els dies del seu vot. I van clamar a Déu amb veu forta:
--Què n'hem de fer, d'aquests? On els hem de dur, ara que el teu temple ha estat trepitjat i profanat i els teus sacerdots viuen afligits i humiliats? Mira les nacions paganes aliades contra nosaltres per exterminar-nos. Tu coneixes els seus plans hostils. Com podríem resistir-los si tu no ens auxiliaves?
Llavors van tocar les trompetes i van esclatar en grans crits.
Després de tot això, Judes va designar els caps militars del poble: caps responsables de mil homes, de cent, de cinquanta i de deu. D'acord amb la Llei, va fer tornar a casa seva els qui s'estaven construint la casa, els qui s'acabaven de casar o de plantar una vinya, o els qui tenien por. Tot seguit l'exèrcit emprengué la marxa i va acampar al sud d'Emmaús. Judes els arengà així:
--Prepareu-vos per a la batalla i sigueu valents! Demà de bon matí estigueu a punt per a combatre aquests pagans que s'han concentrat per destruir-nos a nosaltres i el nostre temple. Més ens val morir lluitant que no haver de contemplar la desgràcia del nostre temple i de la nostra nació. Allò que Déu vulgui, es complirà.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

L’assemblea del poble es va celebrar no a Jerusalem, ja ocupada pels pagans, sinó a Mispà, una petita ciutat a tretze quilòmetres de la capital que havia estat fortificada per Asà, rei de Judà, per defensar-se dels atacs del regne del Nord (1Re 15,22) i que s’havia convertit en seu del governador Guedalià, després de la destrucció de Jerusalem per obra de Nabucodonosor (2Re 25,22-25). La menció de la presència d’un lloc de pregària sembla justificar l’elecció del lloc per a una assemblea clarament de caràcter religiós. De fet, escriu l’autor sagrat: «Van fer-hi un dia de dejuni: s’esquinçaren els vestits i es posaren roba de sac i cendra al cap» (v. 47). Era la disposició de tot el poble de posar-se davant Déu en la seva situació de pobresa i, per tant, totalment necessitat de la seva ajuda. I efectivament es disposen a escoltar les Escriptures a través de les quals parla el Senyor: «Van desplegar el volum de la Llei per consultar-hi allò que els pagans consulten a les estàtues dels seus ídols.» (v. 48). L’autor suggereix que els jueus recorren al llibre sant per obtenir l’auspici d’una benedicció celestial. És l’única ocasió en la Bíblia en la qual es parla d’una consulta obrint a l’atzar una de les pàgines de l’Escriptura, pràctica que en el cristianisme serà més freqüent. Els jueus, sabent que no podien viure lluny del temple, van intentar imitar els ritus del temple portant ornaments sacerdotals, primícies i delmes per oferir, i també convidant alguns nazireus (és a dir, fidels que s’abstenien d’ingerir begudes alcohòliques i de tallar-se el cabell) perquè finalitzessin els seus vots, com haurien fet en el temple. Van sonar llavors les trompetes i la pregària de tot el poble va pujar cap al cel. Eren conscients que Déu no podia deixar d’escoltar el seu poble que es dirigia a Ell amb fe i amb una sola veu. També Jesús subratlla la força irresistible de la pregària comunitària davant el Pare del cel: «Us asseguro també que si dos de vosaltres aquí a la terra es posen d’acord per a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà; perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells» (Mt 18,19-20). Un cop finalitzada la pregària, Judes es va ocupar de la batalla imminent. I el primer que va fer va ser establir ordre entre els seus, nomenant els diferents caps dels grups de mil homes, de cent de cinquanta i de deu, com es llegeix en el llibre de l’Èxode (18,21-26). Després va triar els soldats segons les disposicions dictades en el Deuteronomi (20,5-8). Amb l’exèrcit es va desplaçar cap a Emmaús. Després d’acampar exhorta els soldats a ser «valents», com si volgués subratllar que només si són conscients de ser «fills» del Senyor seran «valents» davant la força de l’enemic. I després els va demanar que es disposessin a donar la seva vida per salvar el poble: «Més ens val morir lluitant que no haver de contemplar la desgràcia del nostre temple i de la nostra nació. Allò que Déu vulgui, es complirà». Són paraules que poden transportar-nos a aquella nit a Getsemaní, quan Jesús va acceptar de fer la voluntat del Pare, és a dir, donar la seva vida per tots.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.