Memòria de sant Lluc, evangelista i autor dels Fets dels Apòstols. Segons la tradició va ser metge i pintor. Llegir més
Memòria de sant Lluc, evangelista i autor dels Fets dels Apòstols. Segons la tradició va ser metge i pintor.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si morim amb ell també viurem amb ell,
si som constants amb ell, amb ell regnarem.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 1,1-4
Són molts els qui han emprès la tasca d'escriure un relat dels fets que s'han acomplert entre nosaltres, valent-se del que ens van transmetre els qui des del principi en foren testimonis oculars i després esdevingueren servidors de la Paraula. Ara jo, havent-me informat minuciosament de tot des dels orígens, he decidit d'escriure-t'ho, il·lustre Teòfil, en una narració ordenada, perquè constatis la solidesa de l'ensenyament que has rebut.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si morim amb ell també viurem amb ell,
si som constants amb ell, amb ell regnarem.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Avui l’Església fa memòria de sant Lluc, autor del tercer Evangeli i dels Fets dels Apòstols. Les paraules que hem escoltat obren la narració evangèlica llucana. Ja des d’aquestes primeres pàgines s’entreveu el respecte amb què Lluc s’acosta a la Paraula de Déu. Ell és ben lluny de promoure la seva persona o de fer notar la seva presència. No diu ni tan sols el seu nom. Es considera un ministre al servei de la Paraula que desitja transmetre amb fidelitat a tots aquells que, com ell, no han conegut Jesús personalment, però n’han fet experiència de fe dins la comunitat cristiana. L’Església, acollint aquesta obra seva entre els Llibres sants, ha reconegut en ell un creient inspirat per Déu. Lluc, que és esmentat en la Segona carta a Timoteu (4,11), recull en els seus escrits el testimoni dels apòstols sobre el Senyor i sobre les primeres comunitats, sobretot les fundades per Pau del qual va ser company en alguns dels seus viatges missioners. En el seu evangeli ens comunica el creixement de la comunitat de deixebles, els quals són atrets per la misericòrdia de Jesús i per la seva compassió sense límits pels pobres i pels malalts, sense excloure ningú. Lluc dóna testimoni del miracle d’aquest amor que encara avui, a través de la seva obra escrita, continua curant el cor de moltes persones. L’Evangeli, que narra tot allò que Jesús ha dit i ha fet, i els Fets del Apòstols, que segueixen els esdeveniments de la comunitat cristiana des de Jerusalem a Roma, són un testimoni viu de la història de l’Església, la qual, moguda per l’Esperit Sant, no té por de confiar-se al Senyor i de comunicar la bona nova fins als confins més llunyans de la terra.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
