Record de Maria Salomé, mare de Jaume i Joan, que va seguir el Senyor fins als peus de la creu i el va posar al sepulcre. Memòria del beat Joan Pau II. Llegir més
Record de Maria Salomé, mare de Jaume i Joan, que va seguir el Senyor fins als peus de la creu i el va posar al sepulcre. Memòria del beat Joan Pau II.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 21,15-19
Quan hagueren menjat, Jesús va preguntar a Simó Pere:
--Simó, fill de Joan, m'estimes més que aquests?
Ell li respongué:
--Sí, Senyor, tu saps que t'estimo.
Jesús li diu:
--Pastura els meus anyells.
Per segona vegada li pregunta:
--Simó, fill de Joan, m'estimes?
Ell li respon:
--Sí, Senyor, tu saps que t'estimo.
Jesús li diu:
--Pastura les meves ovelles.
Li pregunta Jesús per tercera vegada:
--Simó, fill de Joan, m'estimes?
Pere es va entristir que Jesús li preguntés per tercera vegada si l'estimava, i li respongué:
--Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t'estimo.
Li diu Jesús:
--Pastura les meves ovelles. T'ho ben asseguro: quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols.
Jesús va dir això per indicar amb quina mort Pere havia de glorificar Déu.
Després d'aquestes paraules, Jesús va afegir:
--Segueix-me.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
En aquest dia que recorda l’inici del seu pontificat, l’Església fa memòria del beat Joan Pau II, exemple de creient i de pastor en temps difícils. Des de jove havia vist el dolor i la pobresa de molts i va respondre a la crida del Senyor donant la seva vida per l’Església i pel món. Ha estat un pastor que ha viscut intensament la seva relació amb Déu i ha fet de la trobada amb tots un estil de vida. El seu testimoni ens fa comprendre encara millor la invitació al seguiment que Jesús fa a Pere. L’Evangeli ens transporta als dies posteriors a la resurrecció. Jesús torna una vegada més a la riba del llac de Tiberíades, ben bé al lloc on havia trobat Pere tres anys abans i l’havia cridat a la missió. En aquella mateixa riba, com en un nou inici, Jesús interroga Pere sobre el més important: l’amor. Jesús sap bé que l’única cosa que podrà fer que Pere es mantingui unit a ell per sempre no serà el sentit del deure o la força de voluntat, sinó només el desig de tornar amb el seu afecte l’amor sense límits que ha rebut. Per això Jesús l’interroga tres vegades, com per subratllar que ens trobem davant la pregunta essencial, la que cal fer-se cada dia. És la pregunta que resumeix totes les paraules pronunciades per Déu: «M’estimes?». La resposta de Pere és, primer, orgullosa i dolorosa perquè pensa que el Senyor no confia en ell. Però la insistència del Mestre venç la seva resistència i despulla la seva debilitat, fent-li sentir fortament la necessitat de confiar en ell encara una altra vegada, per comprendre què vol dir estimar amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb totes les forces. Les paraules que Jesús diu a Pere obren una escletxa en el futur de l’apòstol. Pere trobarà finalment la seva estabilitat lluny de l’autosuficiència que imaginava. Confiarà totalment en el Senyor i es deixarà guiar fins al punt d’arribar allí on ell no podia imaginar. Així es realitza la profecia d’un pescador que aconseguirà atraure, amb les xarxes de l’Evangeli, multituds d’homes vers el Senyor. El llarg pontificat de Joan Pau II, amb les nombroses multituds que ha aplegat i acostat al Senyor, és fill d’aquesta obediència total al Senyor. És l’itinerari que cada deixeble està cridat a recórrer. No sabem on arribarem i ni tan sols quins seran els passos d’aquest seguiment, però la certesa de la fidelitat de l’amor del Mestre ens fa capaços de respondre d’ara endavant a la invitació de sempre: «Segueix-me».
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
