LA PREGÀRIA CADA DIA

Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

1r Macabeus 5,21-54

Simó, doncs, se n'anà cap a Galilea, i després de nombrosos combats va derrotar els pagans completament, i els perseguí fins a les portes de Ptolemaida. Els causà unes tres mil baixes i s'apoderà de tot el que duien. Després va prendre amb ell els jueus de Galilea i d'Arbata amb les dones, els fills i tots els seus béns i els va conduir fins a Judea enmig d'una gran alegria.
Mentrestant, Judes Macabeu i el seu germà Jonatan van passar el Jordà. I després de tres dies de marxa pel desert, es van trobar amb els nabateus, que els van rebre en so de pau i els contaren tot el que passaven els seus germans israelites de la regió de Galaad. Molts d'ells eren presos a Bosora i a Bòsor, a Helam i a Casfo, a Maqued i a Carnaim, ciutats totes grans i ben fortificades, i n'hi havia també d'empresonats a les altres ciutats de la regió de Galaad. Els enemics havien decidit d'assaltar l'endemà mateix les fortaleses dels jueus, apoderar-se'n i exterminar-los tots en un sol dia.
Immediatament, Judes amb la seva host va anar cap a Bosora del desert. Conquerí la ciutat, la saquejà i va calar-hi foc, després de passar a tall d'espasa tots els homes de la població. Marxà d'allí de nit en direcció a la fortalesa jueva de Dàtema. En fer-se de dia, van veure davant seu un gran exèrcit, impossible de comptar, parant escales i màquines, a punt d'assaltar la fortalesa. De fet, ja l'atacaven. Judes s'adonà que la batalla havia començat: la cridòria de la ciutat, el so de les trompetes i els crits de guerra arribaven fins al cel. Llavors va dir als seus homes:
--Lluitem avui pels nostres germans!
Avançà en tres columnes per darrere l'enemic. Tocaren les trompetes i van pregar amb grans clams. Quan els soldats de Timoteu s'adonaren que es tractava del Macabeu, van emprendre la fugida. Judes els infligí una gran derrota i aquell dia els causà unes vuit mil baixes. Acabat es desvià contra Helam: conquerí la ciutat, la saquejà i va calar-hi foc, després de matar tots els homes de la població. D'allí marxà contra Casfo, Maqued, Bòsor i les altres ciutats de la regió de Galaad, i també se'n va apoderar.
Després d'aquests fets, Timoteu reuní un altre exèrcit i acampà davant de Rafon, a l'altra banda del torrent. Judes envià espies a inspeccionar el campament enemic, i ells el van informar així: «L'exèrcit de Timoteu és enorme. Se li han ajuntat totes les nacions paganes del voltant nostre. Ha contractat un cos auxiliar de mercenaris àrabs. Estan acampats a l'altra banda del torrent, disposats a atacar-te.»
Judes es posà en marxa per sortir-los al pas i va aproximar-se al torrent amb les seves tropes. Llavors Timoteu va dir als oficials del seu exèrcit:
--Si Judes pren la iniciativa de travessar el torrent, no el podrem resistir; certament, ens vencerà. Però si agafa por i acampa a l'altra banda, nosaltres passarem el riu i el vencerem.
Quan Judes arribà a la riba, va apostar oficials a la vora del torrent amb aquesta ordre:
--No deixeu ningú al campament. Tots han d'entrar en combat.
Judes fou el primer a passar el torrent, i tot l'exèrcit el va seguir contra l'enemic. Els pagans foren derrotats, van llençar les armes i es van retirar al recinte sagrat de Carnaim. Els jueus van conquerir primer la ciutat; després van calar foc al recinte sagrat amb tots els qui hi havia dintre. Destruïda Carnaim, ja ningú no podia oferir resistència a Judes.
Judes va reunir tots els israelites de Galaad per endur-se'ls tots, petits i grans, amb les dones, els fills i els béns. Una multitud immensa es dirigia al país de Judà. Van arribar a Efron: era una ciutat gran, molt ben fortificada, situada al camí de tornada, que no es podia esquivar, ni per la dreta ni per l'esquerra: calia passar-hi per dins. Però els habitants d'Efron van barrar-los el pas i van tapar les portes amb pedres. Judes els envià un missatge en so de pau:
--Deixeu-nos travessar el vostre territori per a anar cap a la nostra terra. Ningú no us farà cap mal. Passarem i prou.
Però ells no els volgueren obrir el pas. Llavors Judes va donar ordres a l'exèrcit que cadascú, des del lloc que ocupava, se situés en posició d'atac. Els soldats, doncs, van prendre posicions i atacaren la ciutat tot aquell dia i tota la nit, fins que va caure a les seves mans. Judes féu passar a tall d'espasa tots els homes de la població, va destruir de soca-rel aquella ciutat, la va saquejar i va passar-hi pel mig, caminant sobre els cadàvers.
Després travessaren el Jordà cap a la Plana Gran, davant de Bet-Xean. Judes anava i venia agrupant els qui s'endarrerien i animava la gent durant el camí, fins que van arribar al país de Judà. Van pujar a la muntanya de Sió, contents i feliços, i oferiren holocaustos perquè havien arribat sans i estalvis, sense sofrir cap baixa.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

L’autor narra, en poques línies, l’acció victoriosa de Simó, germà de Judes. Simó, que va ser enviat a Galilea per lluitar contra els pagans que oprimien els jueus de la regió, els va derrotar i es va emportar els jueus a Judea. L’autor torna a descriure amb tota mena de detalls, les accions que va emprendre Judes a Galaad. Al costat del seu altre germà Jonatan, havia creuat el Jordà i s’havia endinsat en el desert de Transjordània on es va enfrontar als nabateus. Aquests eren una població d’origen àrab, o arameu, que s’havia assentat al voltant de l’actual ciutat de Petra. La pràctica del comerç, la seva activitat principal, els permetia controlar les rutes comercials de l’Orient Mitjà que anaven del golf Pèrsic al mar Roig. Els nabateus van proporcionar a Judes una valuosa informació sobre els moviments antijueus i sobre la situació dels jueus a tot Galaad. Les sis ciutats que s’esmenten en el text estan situades a l’est del llac de Tiberíades, a l’antic Basan. Judes va decidir atacar. L’únic obstacle que havia de superar era la ciutat de Bosora, als peus de l’Hauran. A aquesta ciutat li va aplicar el despietat hèrem (v. 5; Nm 31,7-12), és a dir, l’assassinat de tots els homes, el saqueig de tots els béns i l’incendi per tot. Des de Bosora, caminant tota la nit, Judes es va dirigir cap a la fortalesa de Datemà, on els jueus s’havien refugiat per fugir de la persecució. La ciutat estava assetjada pels homes de Timoteu, que el matí del dia següent van assaltar la ciutat. Era urgent, doncs, adoptar una acció ràpida i decidida. Judes va guanyar en un primer enfrontament, però Timoteu va reordenar les seves tropes. Tots dos sabien que l’enfrontament era decisiu. Judes va prendre la iniciativa i va intervenir primer, irrompent en les files de l’exèrcit enemic que no van poder evitar el terrible destí del hèrem. Un cop finalitzades amb èxit les diverses incursions, Judes va decidir conduir tots els jueus a Jerusalem. Augmentar la població jueva de Jerusalem i els seus voltants era útil per reforçar la tornada. Judes —tenint en compte que hi havia dones i nens— va triar el camí més còmode i va passar per l’altiplà del Jordà. El camí travessa un poble anomenat Efron. La resistència al pas dels jueus es va resoldre amb la destrucció del poble. Com no recordar que va ser totalment diferent la reacció de Jesús davant la negació a que passés per una població samaritana? Però som en una època de la història de la salvació en la qual encara no s’havia comprès del tot el missatge de Déu. Ja havia passat alguna cosa semblant en temps de l’èxode amb el rei amorreu Sehon (Nm 21,21-25). Finalment Judes amb les seves tropes i els jueus, rescatats de la violència, van travessar el Jordà recollint també els «endarrerits» perquè no es perdessin: «Judes anava i venia agrupant els qui s’endarrerien i animava la gent durant el camí, fins que van arribar al país de Judà» (v. 53). Tota la narració bíblica, fins a la seva culminació en Jesús, mostra clarament la voluntat de Déu de no perdre ningú del seu poble. Jesús ho dirà expressament: «I la voluntat del qui m’ha enviat és aquesta: que jo no perdi res d’allò que ell m’ha donat» (Jn 6,39). I quan fa balanç, al final dels seus dies, Jesús diu al Pare: «Dels qui m’has donat, no n’he perdut ni un de sol» (Jn 18,9). Evidentment, són molt lluny del pensament de Jesús els mètodes violents que utilitzava Judes, però la tensió per salvar de l’esclavitud els fills de Déu és la mateixa. I també és idèntica la meta, com escriu el text: «Van pujar a la muntanya de Sió, contents i feliços, i oferiren holocaustos perquè havien arribat sans i estalvis, sense sofrir cap baixa» (v. 54). Ja havia començat en aquell moment el somni de Déu pel món, és a dir, portar tots els pobles a la muntanya santa de Sió.