LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària de la santa creu
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària de la santa creu
Divendres 25 de octubre


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

1r Macabeus 5,55-68

Mentre Judes i Jonatan eren a Galaad i el seu germà Simó es trobava a Galilea, davant de Ptolemaida, Josep, fill de Zacaries, i Azaries, caps de l'exèrcit de Judea, van sentir contar aquelles proeses bèl·liques i van dir:
--Fem-nos també nosaltres un nom! Sortim a combatre contra els pobles pagans que habiten al voltant nostre.
Van donar ordres a les tropes que comandaven i van marxar contra Jàmnia. Però Gòrgies i els seus homes sortiren de la ciutat i els van presentar batalla. Josep i Azaries hagueren de fugir, perseguits fins a la frontera de Judea. Aquell dia van caure uns dos mil israelites. No fer cas de Judes i dels seus germans va costar a Israel una terrible derrota. Es van imaginar que també ells farien proeses, però no eren pas d'aquella mena d'homes als quals havia estat concedit de salvar Israel. En canvi, el valerós Judes i els seus germans es van guanyar una gran anomenada per tot Israel i per totes les nacions on s'estenia la seva fama. La gent s'apinyava al seu voltant i els aclamava.
Judes va sortir amb els seus germans a lluitar contra els edomites, els descendents d'Esaú que vivien al sud del país, i es va apoderar d'Hebron i dels pobles del voltant. Va enderrocar les fortificacions de la ciutat i va calar foc a les torres de la muralla. Després emprengué la marxa contra els filisteus i travessà Mareixà. Aquell dia uns sacerdots, volent fer l'heroi, van sortir temeràriament a combatre i van caure en la lluita. Després Judes es va desviar cap a Asdod, al país dels filisteus: va enderrocar-ne els altars, va cremar les estàtues dels seus déus i saquejà les ciutats. Finalment se'n tornà a Judà.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Judes, abans de sortir al costat dels seus germans en diferents expedicions, havia encarregat a dos lloctinents, Josep i Azaries, que mantinguessin l’ordre en Judea, que la defensessin d’atacs eventuals, però que no lliuressin «cap batalla contra els pagans» (vv. 18-19). Però ells, ansiosos de protagonisme, van desobeir l’ordre rebuda: «Fem-nos també nosaltres un nom! Sortim a combatre contra els pobles pagans que habiten al voltant nostre» (v. 57). I van atacar les tropes sirianes de Filistea. Les ànsies de protagonisme, junt amb la desobediència, els va costar a ells i als jueus una amarga derrota, com s’indica en el text: «No fer cas de Judes i dels seus germans va costar a Israel una terrible derrota» (v. 61). Era una lliçó sens dubte amarga però també clara: la salvació no depèn de les qualitats que un tingui sinó del Senyor i de l’obediència d’aquell a qui el Senyor confia la tasca de guiar el seu poble. En aquest cas va ser clara la posició de Judes i el que havia demanat als dos lloctinents. Aquest és el sentit de la frase que tanca aquest amarg episodi: «no eren pas d’aquella mena d’homes als quals havia estat concedit de salvar Israel» (v. 62). Acabava de passar la festa de la Pentecosta i Judes amb els seus germans, i recoberts de glòria, es va dirigir novament a Idumea, on va saquejar dues importants ciutats: Hebron, una antiquíssima ciutat coneguda per la història d’Abraham i de David, que la va convertir en capital del seu regne, i Mareixà, una antiga ciutat cananea que en l’època hel•lenista estava sota domini edomita. Judes va derrotar tant els edomites, «els descendents d’Esaú», com els sacerdots que volien oposar resistència. La marxa victoriosa de Judes va continuar fins a Asdod, ciutat de la costa filistea a mig camí entre Jafa i Gaza, cèlebre pel seu temple de Dagon (1Sa 5-6). La destrucció dels altars subratlla un cop més el caràcter estrictament religiós de la revolució dels Macabeus que tenia com a objectiu, precisament, restablir el veritable culte i difondre’l en altres terres.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.