Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
1r Macabeus 6,18-47
Els qui ocupaven la ciutadella de Jerusalem tenien bloquejats els israelites tot al voltant del santuari, i no paraven de fer-los mal tant com podien per enfortir així la posició dels pagans. Per això Judes, decidit a aniquilar-los, va mobilitzar tot el seu exèrcit per posar-los setge. Concentrats com un sol home, els israelites van iniciar el setge de la ciutadella l'any cent cinquanta, fent servir catapultes i altres màquines que havien construït. Però alguns de la ciutadella pogueren rompre el setge i, amb uns quants israelites impius que se'ls van afegir, es presentaren davant el rei per dir-li:
--Fins quan esperaràs a fer justícia i a venjar els nostres amics? Nosaltres servíem de bon grat el teu pare, seguíem allò que manava i guardàvem els seus decrets. Per aquest motiu, els nostres connacionals assetgen ara la ciutadella i ens tracten com a enemics. Més encara, assassinen tots els qui troben dels nostres i ens confisquen els béns. I no solament alcen la mà contra nosaltres, sinó contra tots els territoris veïns. Ara mateix tenen assetjada la ciutadella de Jerusalem amb la intenció d'apoderar-se'n i han fortificat el santuari i Betsur. Si no els talles els passos immediatament, encara prendran iniciatives més greus i tu no els podràs deturar.
En sentir tot això, el rei es va enfurismar. Va reunir tots els anomenats «amics del rei», els oficials del seu exèrcit i els comandants de la cavalleria. A més, féu venir tropes mercenàries d'altres reialmes i de diverses illes gregues. Les seves forces eren cent mil soldats d'infanteria, vint mil soldats de cavalleria i trenta-dos elefants de combat. Passaren per Idumea i van assetjar Betsur, fent servir màquines d'assalt. El combat va durar molts dies. Però els de Betsur feren una sortida, incendiaren les màquines i van continuar intrèpidament la lluita.
Judes, per la seva part, aixecà el setge de la ciutadella de Jerusalem i va prendre posicions a Betzacarià, davant per davant del campament del rei. L'endemà, a trenc d'alba, el rei va conduir el seu exèrcit a marxes forçades camí de Betzacarià. Les tropes van formar en ordre de batalla i tocaren les trompetes. Els elefants eren excitats per al combat amb suc de raïm i de móres. Les bèsties estaven repartides entre les falanges d'infanteria. Cada elefant tenia assignats mil homes que anaven vestits amb cotes de malla i que duien cascos de bronze, i a més a més un escamot de cinc-cents genets escollits. Aquests s'anticipaven als moviments de la bèstia i l'acompanyaven arreu sense allunyar-se'n mai. Cada elefant duia al damunt, ben lligada amb corretges, una sòlida torre de fusta que servia de protecció als quatre soldats que combatien des de la torre, a més de l'home que el menava. El rei havia situat la resta de la cavalleria als dos flancs de l'exèrcit per hostilitzar l'enemic i cobrir les falanges. Quan el sol es va reflectir en els escuts d'or i de bronze, les muntanyes refulgiren i brillaren com torxes de foc. Una part de l'exèrcit reial es va desplegar pels cims, i l'altra al peu de la muntanya: l'avenç es feia de manera segura i ordenada. Tots els qui sentien la remor d'aquella multitud en marxa i l'entrexoc de les armes quedaven espantats. Aquell exèrcit era realment gran i poderós!
Judes i les seves tropes van entaular batalla. Al primer xoc, van caure uns sis-cents homes de l'exèrcit del rei. Eleazar, anomenat l'Avaran, va veure un dels elefants protegit amb cuirasses reials, que sobresortia de les altres bèsties per la seva corpulència. Pensant-se que duia el rei, va sacrificar la vida per salvar el seu poble i guanyar-se un nom immortal. Eleazar, doncs, es llançà audaçment per entremig de la falange enemiga matant a tort i a dret i fent recular l'enemic a banda i banda. S'esmunyí sota mateix de l'elefant i li va donar un cop mortal. L'elefant es desplomà sobre Eleazar, que va morir allí mateix. Però els jueus, en comprovar la força de l'exèrcit reial i l'empenta dels seus homes, es van retirar.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El passatge s’obre amb la narració del setge de Judes a la ciutadella de Jerusalem. Judes no suportava més la presència de soldats sirians i dels jueus que s’havien unit a l’enemic renegant de l’aliança amb Déu. A més, des de la Ciutadella els enemics espiaven tots els moviments que es produïen al temple. Escriu el text: «Els qui ocupaven la ciutadella de Jerusalem tenien bloquejats els israelites tot al voltant del santuari, i no paraven de fer-los mal tant com podien per enfortir així la posició dels pagans» (v. 18). Judes va decidir començar el setge «fent servir catapultes i altres màquines que havien construït». Alguns dels assetjats van aconseguir trencar el setge, van arribar a Antioquia i van demanar reforços al rei. Els jueus traïdors van ser els que van insistir més davant el rei perquè intervingués. L’autor, reproduint les paraules d’aquells jueus contra els seus germans, subratlla l’amargor i la crueltat que comporta qualsevol traïció. Es van dirigir al rei dient-li: «Fins quan esperaràs a fer justícia i a venjar els nostres amics? Nosaltres servíem de bon grat el teu pare, seguíem allò que manava i guardàvem els seus decrets. Per aquest motiu, els nostres connacionals assetgen ara la ciutadella i ens tracten com a enemics. Més encara, assassinen tots els qui troben dels nostres i ens confisquen els béns. I no solament alcen la mà contra nosaltres, sinó contra tots els territoris veïns. Ara mateix tenen assetjada la ciutadella de Jerusalem amb la intenció d’apoderar-se’n i han fortificat el santuari i Betsur. Si no els talles els passos immediatament, encara prendran iniciatives més greus i tu no els podràs deturar.» (vv. 22-27). El rei es va deixar convèncer per les seves paraules i va preparar una nova expedició, més nombrosa i més preparada que les anteriors, per a la qual va enrolar tropes de totes les regions no sotmeses a Roma, d’acord amb el tractat de pau després de Magnèsia. L’exèrcit va aconseguir la xifra de 100.000 soldats d’infanteria, 20.000 cavallers i 32 elefants. Els nombres són molt elevats i probablement exagerats. Es vol amb això destacar la importància de l’expedició. Els dos exèrcits molt desequilibrats en la seva composició es van trobar un enfront d’un altre en Betzacarià, un poble tocant Idumea. L’autor descriu amb tot luxe de detalls el gran desplegament de les tropes sirianes, insistint en l’equipament dels elefants als quals els jueus van haver de fer front per primera vegada. Els jueus van quedar horroritzats: «Tots els qui sentien la remor d’aquella multitud en marxa i l’entrexoc de les armes quedaven espantats. Aquell exèrcit era realment gran i poderós!» (v. 41). No obstant això, van lluitar amb valentia, i un exemple extraordinari va ser el gest d’Eleazar, un dels germans de Judes, que es va llançar contra un elefant sobre el que creia que viatjava el rei. No va dubtar un instant a sacrificar-se per salvar el seu poble. Escriu el text: «va sacrificar la vida per salvar el seu poble i guanyar-se un nom immortal» (v. 44). Pau utilitzarà la mateixa expressió per referir-se al sacrifici de Jesús: «es va entregar per causa dels nostres pecats» (Ga 1,4). Sant Ambròs, comentant el gest d’Eleazar, l’elogia per la fortalesa d’ànim, el menyspreu de la mort i l’amor pel seu poble. Els jueus, però, van haver de replegar-se a Jerusalem.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
