LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària amb els sants
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària amb els sants
Dimecres 30 de octubre


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

1r Macabeus 6,48-63

L'exèrcit del rei va pujar a Jerusalem per atacar els jueus. El rei va dirigir les seves forces cap a Judea i la muntanya de Sió. Va fer les paus amb els jueus de Betsur, que hagueren d'evacuar la ciutat per manca de queviures per a continuar sostenint el setge, i més aquell any, que era de repòs sabàtic per a la terra. El rei ocupà Betsur i va apostar-hi una guarnició per a defensar-la. Després va assetjar el santuari durant molts dies i va emplaçar-hi plataformes de tir i màquines d'assalt, llançaflames, llançapedres i catapultes per a disparar dards i tota mena de projectils. També els jueus construïren màquines per a destruir les de l'enemic i van mantenir la lluita durant molts dies. Però aquell era un any sabàtic, i per això no hi havia provisions als magatzems; a més, els qui havien estat rescatats dels països pagans i havien arribat a Judea, havien acabat les reserves disponibles. Com que la fam es feia sentir cada cop més, uns quants homes es van quedar al temple i els altres es dispersaren cadascú pel seu costat.
Lísies va saber que Filip, a qui el rei Antíoc encara en vida havia encarregat d'educar el seu fill Antíoc i de preparar-lo per a ocupar el tron, havia tornat de Pèrsia i de Mèdia amb les tropes que hi havien acompanyat el rei i que volia emparar-se del govern. Llavors Lísies va proposar una ràpida retirada al rei, als generals de l'exèrcit i a la tropa. Els va dir:
--Cada dia som més dèbils. Les provisions són escasses i la plaça que assetgem està ben fortificada. D'altra banda, els afers del regne reclamen la nostra atenció. Per què no allarguem la mà a aquesta gent? Signem la pau amb ells i amb tot el seu poble i permetem-los que visquin segons els seus costums d'abans. Ja que, si estan irritats i fan tot això, és justament perquè nosaltres hem abolit els seus costums.
El rei i els generals van aprovar la idea. Lísies va enviar als jueus unes propostes de pau. Ells les van acceptar, i el rei i els generals van ratificar-les amb un jurament. Amb aquesta garantia, els jueus van abandonar la fortalesa. Però quan el rei entrà a la muntanya de Sió i va veure aquelles fortificacions, trencà el jurament que acabava de fer i donà ordre d'enderrocar tota la muralla. Després se'n tornà ràpidament a Antioquia, on va trobar que Filip s'havia fet amo de la ciutat. El va atacar i va apoderar-se d'Antioquia per la força.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Una part de l’exèrcit sirià va marxar cap a Jerusalem i la va assetjar. Una altra part va assetjar de nou la ciutat de Betsur, la qual no havia caigut gràcies a la intervenció de Judes. El rei sirià va organitzar detalladament el setge, amb maquinària adequada i estratègies. Igualment els habitants de Betsur es van preparar per organitzar la resistència al setge enemic. Però era l’any sabàtic de la terra i, per tant, no tenien suficients reserves d’aliments. A més, la ciutat havia acollit molts altres jueus que s’havien refugiat entre els seus murs per fugir de la persecució. El text destaca que el respecte de la llei de l’any sabàtic de la terra va ser el motiu principal que va impulsar als jueus a negociar la pau amb el rei atacant. Segons la Llei (Èxode 23,10-11), de la mateixa manera que l’home, que el setè dia (el dissabte), havia de descansar del treball manual, també la terra cada set anys s’havia de deixar sense cultivar. Els fruits espontanis que produïa havien de ser recol•lectats lliurement només pels pobres i els pelegrins. Aquest any de repòs, anomenat sabàtic, anava de tardor a tardor. Però no sempre s’observava aquesta mesura. En aquest cas és evident que sí, el que confirma el renaixement religiós macabeu, que es caracteritza, precisament, per l’observança de la llei dels pares. D’altra banda, el motiu que va portar els Macabeus a començar la revolta va ser precisament la restauració de la Llei. La manca d’aliments va debilitar els jueus de Betsur fins al punt que alguns van abandonar la ciutat per anar en un altre lloc a la recerca de provisions. Però quan estaven a punt de cedir, Lísies, el comandant de les tropes sirianes, va rebre la notícia que el seu rival Filip havia tornat a Pèrsia encapçalant les seves tropes. Així doncs, va decidir tornar a la seva pàtria: era més important la conquesta del poder al seu poble que el setge de Jerusalem. No ho podia dir obertament, de manera que Lísies va idear un veritable pla de pau: «Va proposar una ràpida retirada al rei, als generals de l’exèrcit i a la tropa. Els va dir: Cada dia som més dèbils. Les provisions són escasses i la plaça que assetgem està ben fortificada. D’altra banda, els afers del regne reclamen la nostra atenció. Per què no allarguem la mà a aquesta gent? Signem la pau amb ells i amb tot el seu poble i permetem-los que visquin segons els seus costums d’abans. Ja que, si estan irritats i fan tot això, és justament perquè nosaltres hem abolit els seus costums» (vv. 57-59). Més enllà de les veritables intencions de Lísies, el seu pla és intel•ligent perquè elimina el veritable motiu de la revolta per part dels Macabeus, és a dir, la llibertat de professar lliurement la seva fe. Es tanca així el primer període de les lluites macabees amb el ple reconeixement dels drets particulars del poble jueu i el pas automàtic de Judes del seu paper de malfactor al de cap legal de la seva nació.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.