LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària per l'Església
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària per l'Església
Dijous 31 de octubre


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

1r Macabeus 7,1-24

L'any cent cinquanta-u, Demetri, fill de Seleuc, s'evadí de Roma, desembarcà amb uns quants homes en una ciutat de la costa i s'hi proclamà rei. Mentre es dirigia al palau reial dels seus avantpassats, les tropes van fer presoners Antíoc i Lísies i els dugueren a Demetri. Quan li ho van comunicar, Demetri digué:
--No els vull ni veure.
Els soldats els van matar, i Demetri es va asseure al tron. Llavors tots els israelites impius i infidels van presentar-se al rei. Al capdavant hi anava Àlcim, que aspirava a ser gran sacerdot. Davant de Demetri van exposar aquestes acusacions contra el poble jueu: «Judes i els seus germans han mort tots els teus amics, i a nosaltres ens han dispersat lluny del nostre país. Ara, doncs, envia-hi un home de la teva confiança perquè comprovi personalment tots els estralls que Judes ha comès contra nosaltres i contra els dominis del rei i perquè castigui Judes, els seus germans i tots els qui els donen suport.»
Demetri escollí Bàquides, un dels anomenats amics del rei, governador de la Transeufratina. Era un home important del regne i gaudia de la confiança del rei. Demetri, doncs, l'envià amb l'impiu Àlcim, a qui atorgà el càrrec de gran sacerdot, amb l'ordre de venjar-se dels israelites. Bàquides i Àlcim emprengueren la marxa amb un exèrcit nombrós. En arribar a Judà, van enviar missatgers a Judes i als seus germans amb propostes fingides de pau. Però els jueus, veient aquell exèrcit tan nombrós que els acompanyava, no es van refiar de les seves propostes. Tot i això, una comissió de mestres de la Llei va reunir-se amb Àlcim i Bàquides per trobar una solució justa. Entre els israelites, els primers a demanar-los la pau foren els asideus. Aquests van dir: «El qui acompanya les tropes és un sacerdot del llinatge d'Aaron. No ens farà cap mal.» Àlcim va negociar amb ells unes propostes de pau, que confirmà amb un jurament tot dient-los:
--No cerquem de fer-vos cap mal ni a vosaltres ni als vostres amics.
Ells se'l van creure, però llavors Àlcim en féu agafar una seixantena i els va matar el mateix dia. Tal com està escrit:
«Els cadàvers dels teus fidels
i la seva sang
han estat escampats
al voltant de Jerusalem.
I no hi ha ningú que els enterri.»
El temor i la tremolor s'apoderaren de tot el poble. La gent es deia: «Aquests són enemics de la veritat i la justícia, ja que han violat el pacte i el jurament que havien fet.»
Bàquides, per la seva banda, va sortir de Jerusalem i acampà a Betzait. Llavors en féu agafar molts dels qui s'havien passat a ell i altra gent del poble i els féu degollar al Pou Fondo. Bàquides se'n tornà cap al rei, després de confiar el govern del territori a Àlcim i de deixar-li un contingent de tropes per a donar-li suport.
Àlcim hagué de lluitar per fer-se reconèixer com a gran sacerdot, però tots els qui agitaven el poble es van reunir al seu costat. Es van fer amos del país de Judà i van causar grans desastres a Israel. Veient Judes que Àlcim i els seus partidaris feien més mal als israelites que no als mateixos pagans, va recórrer tot el territori de Judea castigant els traïdors i privant-los de circular pel país.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

El capítol setè obre un nou període en la història dels Macabeus. I comença amb les reivindicacions dels jueus hel•lenitzats que no suportaven l’èxit aconseguit per Judes en les negociacions de pau amb Lísies. Aprofitant un nou canvi de guàrdia a Síria, aquells van anar a Antioquia, guiats per Àlcim, que havia acceptat l’hel•lenització i que aspirava a prendre el lideratge de la classe sacerdotal, per reunir-se amb el nou sobirà, Demetri I, i convèncer-lo que posés fi al predomini de Judes. Demetri, el fill supervivent de Seleuc IV, no havia rebut l’aprovació del senat romà. Els romans van preferir Antíoc V, encara molt jove i més manipulable. Però Demetri va aconseguir fugir de Roma i a Trípoli es va proclamar rei legítim. La població d’Antioquia i l’exèrcit el van reconèixer com a rei i el van acollir a la residència reial. Era l’any 161. Va fer ajusticiar immediatament Eupàtor i al ministre Lísies i va inaugurar una nova època política que preveia, entre altres coses, una forta repressió contra els jueus. Una part decisiva d’aquesta estratègia es va deure als jueus hel•lenitzats, que van posar en guàrdia ràpidament el nou sobirà davant l’excessiu poder que Judes havia aconseguit després de la pau amb Lísies: «Davant de Demetri van exposar aquestes acusacions contra el poble jueu: Judes i els seus germans han mort tots els teus amics, i a nosaltres ens han dispersat lluny del nostre país. Ara, doncs, envia-hi un home de la teva confiança perquè comprovi personalment tots els estralls que Judes ha comès contra nosaltres i contra els dominis del rei i perquè castigui Judes, els seus germans i tots els qui els donen suport» vv. 6-7). Demetri va decidir escoltar la postura de Àlcim i va enviar a Bàquides, home de confiança de la casa reial («un dels amics del rei»), com a governador de la regió de Jerusalem, càrrec que ja ocupava Lísies. Alguns seguidors de Judes, entre els quals hi havia els mateixos hasidim, els «piadosos», es van deixar convèncer per Bàquides que, tot just arribat a Jerusalem, va col•locar immediatament Àlcim en el més alt càrrec sacerdotal, i li va confiar la tasca de «venjar-se dels israelites» (v. 9). Escriu el text: «Entre els israelites, els primers a demanar-los la pau foren els asideus. Aquests van dir: “El qui acompanya les tropes és un sacerdot del llinatge d’Aaron. No ens farà cap mal.” Àlcim va negociar amb ells unes propostes de pau, que confirmà amb un jurament tot dient-los: No cerquem de fer-vos cap mal ni a vosaltres ni als vostres amics.» (vv. 13-16). I el van creure. Però la repressió va arribar immediatament: «Però llavors Àlcim en féu agafar una seixantena i els va matar el mateix dia. Tal com està escrit: “Els cadàvers dels teus fidels i la seva sang han estat escampats al voltant de Jerusalem. I no hi ha ningú que els enterri.” El temor i la tremolor s’apoderaren de tot el poble. La gent es deia: “Aquests són enemics de la veritat i la justícia, ja que han violat el pacte i el jurament que havien fet.”» (vv. 16b-18). Bàquides va abandonar la regió i va confiar el seu govern a Àlcim, que va intentar, fos com fos, de conservar el gran sacerdoci desfogant el seu odi contra els seus adversaris. Judes va comprendre que havia arribat el moment d’actuar per evitar majors danys al poble d’Israel. Llavors va organitzar incursions de càstig contra els homes d’Àlcim i contra els qui s’havien passat al seu bàndol. I eren tan eficaços que van obligar Àlcim a tornar a Antioquia per demanar més tropes al rei.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.