Memòria de sant Carles Borromeu (+1584), bisbe de Milà Llegir més
Memòria de sant Carles Borromeu (+1584), bisbe de Milà
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
1r Macabeus 7,26-50
Nicànor, un dels generals del rei, considerat un dels homes més il·lustres del regne, era un enemic mortal d'Israel. El rei, doncs, l'hi envià amb l'ordre d'exterminar aquest poble. Així que Nicànor arribà a Jerusalem amb un poderós exèrcit, envià aquest missatge a Judes i als seus germans amb propostes fingides de pau: «Que no hi hagi més guerra entre vosaltres i jo. Vindré amb una petita escorta i celebrarem una entrevista amical.»
Nicànor, doncs, anà a trobar Judes i es van saludar a tall d'amics. Però hi havia enemics preparats per a segrestar Judes. Quan Judes s'adonà que Nicànor havia vingut amb segones intencions, es va alertar i ja no volgué entrevistar-s'hi. Nicànor, veient descobert el seu pla, sortí de Jerusalem per presentar batalla a Judes prop de Cafarsalamà. En el combat, Nicànor va sofrir unes cinc-centes baixes, i la tropa restant va refugiar-se a la ciutat de David.
Després d'aquests fets, Nicànor va pujar a la muntanya de Sió. Un grup de sacerdots amb alguns ancians del poble van sortir del temple a donar-li amigablement la benvinguda i mostrar-li l'holocaust que oferien pel rei. Però ell els escarní i se'n burlà; i tirant-los escopinades els deixà ritualment impurs. Proferí paraules arrogants i pronuncià amb ràbia aquest jurament:
--Si aquesta vegada no em lliureu Judes i el seu exèrcit, quan tornaré victoriosament calaré foc a aquesta casa.
I se'n va anar fet una fúria. Els sacerdots van entrar al temple i, drets de cara a l'altar i al santuari, deien tot plorant:
--Senyor, tu has escollit aquesta casa perquè el teu nom hi sigui invocat, perquè sigui el lloc on el teu poble vingui a pregar i a suplicar. Demana comptes a aquest home i al seu exèrcit: que caiguin a tall d'espasa! Recorda les seves blasfèmies: que no en quedi cap de viu!
Nicànor sortí de Jerusalem i acampà a Bethoron, on se li va ajuntar un exèrcit que havia vingut de Síria. Judes acampà a Hadaixà amb tres mil homes i féu aquesta pregària:
--Quan els ambaixadors del rei van prorrompre en blasfèmies, el teu àngel va exterminar cent vuitanta-cinc mil d'aquells homes. Destrossa avui de la mateixa manera aquest exèrcit que tenim davant nostre, perquè els supervivents sàpiguen les males conseqüències de malparlar contra el teu sant temple. Judica Nicànor tal com mereix la seva maldat.
Els exèrcits es van enfrontar el dia tretze del mes d'adar, i l'exèrcit de Nicànor va ser destrossat. El primer a caure en la lluita fou Nicànor mateix. En veure els seus soldats que Nicànor havia caigut, llençaren les armes i fugiren. Els jueus els van perseguir tot el dia des d'Hadaixà fins a Guèzer, tocant les trompetes darrere d'ells. De tots els pobles jueus del voltant sortia la gent a tallar-los la retirada a banda i banda, i els enemics es giraven els uns contra els altres. Tots van caure a tall d'espasa: no se'n va escapar ni un. Els jueus van recollir les despulles i el botí. Van tallar el cap de Nicànor i aquella mà dreta que ell havia estès amb tanta arrogància i se'ls endugueren per exhibir-los davant de Jerusalem. El poble en va tenir una alegria immensa, i van passar aquell dia com un dia de gran festa. I decidiren de celebrar anualment aquest dia, el tretze d'adar. El país de Judà va gaudir d'un breu període de pau.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Després del fracàs d’Àlcim, Demetri va enviar a Jerusalem a Nicanor, que havia fugit amb ell de Roma. Nicanor, considerat un dels generals sirians més experts, va encapçalar la nova formació d’elefants de l’exèrcit de Demetri. Segons indica l’autor, era «un enemic mortal d’Israel» (v.26). En rebre l’ordre de «exterminar el poble» es va encaminar cap a Jerusalem amb un gran exèrcit. Després d’un primer enfrontament amb Judes va buscar el camí de l’acord i va oferir condicions acceptables de pau, probablement prometent a Judes que succeiria a Àlcim en el gran sacerdoci. Aquest últim, per por que creixés l’amistat entre Nicanor i Judes, va anar a lamentar-se al rei, i com a resultat el rei va ordenar capturar Judes i enviar-lo encadenat a Antioquia, com s’escriu en el segon llibre dels Macabeus (14,26-27). Nicanor, per capturar Judes, va pensar en una estratagema per evitar que es produïssin disturbis. Però Judes, que va intuir el canvi d’actitud de Nicanor, va fugir deixant-li el camp lliure a Jerusalem. Nicanor va sospitar que havien estat els sacerdots que l’havien traït i els va amenaçar amb represàlies si no li lliuraven Judes: «Els escarní i se’n burlà; i tirant-los escopinades els deixà ritualment impurs. Proferí paraules arrogants i pronuncià amb ràbia aquest jurament: “Si aquesta vegada no em lliureu Judes i el seu exèrcit, quan tornaré victoriosament calaré foc a aquesta casa”» (vv. 34-35). Els sacerdots, plorant, van invocar el cel perquè es salvés el temple: «Senyor, tu has escollit aquesta casa perquè el teu nom hi sigui invocat, perquè sigui el lloc on el teu poble vingui a pregar i a suplicar. Demana comptes a aquest home i al seu exèrcit: que caiguin a tall d’espasa! Recorda les seves blasfèmies: que no en quedi cap de viu!» (vv.37-38). Mentre Nicanor feia formar el seu exèrcit per començar la batalla contra els jueus, Judes es va posar a pregar davant el Senyor. Era conscient que la seu arma veritable era l’oració i la seva veritable força era el Senyor. La seva fe el va portar a desafiar Déu recordant-li el que havia fet amb el seu poble: «Quan els ambaixadors del rei van prorrompre en blasfèmies, el teu àngel va exterminar cent vuitanta-cinc mil d’aquells homes. Destrossa avui de la mateixa manera aquest exèrcit que tenim davant nostre, perquè els supervivents sàpiguen les males conseqüències de malparlar contra el teu sant temple. Judica Nicànor tal com mereix la seva maldat.» (vv. 41-42). El 13 d’adar (març de 160 aC), Judes va sortir a la batalla i va vèncer. Nicanor va ser assassinat i les seves tropes van fugir a Gaza (Guèzer), però van ser interceptades pels partidaris de Judes, perseguides i exterminades. L’autor conclou l’episodi subratllant l’alegria per la victòria obtinguda, sobretot perquè significava la llibertat de professar la seva fe i un temps de pau després de la dura repressió siriana. «El país de Judà va gaudir d’un breu període de pau» (v. 50).
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
