LA PREGÀRIA CADA DIA

Memòria de Zacaries i d’Isabel, que, a les seves velleses, van concebre Joan Baptista.

Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

1r Macabeus 8,1-32

L'anomenada dels romans arribà a oïda de Judes. Eren una gran potència militar, però alhora eren benèvols envers els seus aliats i oferien una sòlida amistat als qui acudien a ells. Li van explicar les campanyes que havien emprès i les seves proeses entre els gals: els havien sotmès i obligat a pagar tribut. També el que havien fet a Hispània per apoderar-se de les mines de plata i d'or que hi havia; amb determinació i constància havien sotmès tot el país, malgrat que es troba tan lluny de Roma. Havien esclafat i derrotat definitivament els reis que venien contra ells des de l'altre cap de món, i els qui havien sobreviscut els pagaven un tribut anual. També havien vençut i sotmès Filip i Perseu, reis de Macedònia, i tots els altres que s'havien sublevat contra ells.
Els romans també havien derrotat Antíoc el Gran, rei de l'Àsia, que havia sortit a combatre'ls amb cent vint elefants, amb cavalleria, amb carros de guerra i amb un exèrcit molt poderós. El van capturar viu i li van imposar, a ell i als seus successors, un fort tribut; l'obligaren a donar-los ostatges i a cedir-los l'Índia, Mèdia, Lídia, i alguns dels millors territoris del seu imperi. Ells, després d'ocupar-los, els van cedir al rei Èumenes.
Els grecs, per la seva banda, van decidir d'atacar els romans per desfer-los d'una vegada. Quan aquests ho van saber, enviaren un sol general a combatre'ls: els van causar moltes baixes i s'endugueren captius les dones i els fills. Un cop saquejat i sotmès el país, van enderrocar les fortaleses. I encara fins al dia d'avui els tenen subjugats com a esclaus.
No hi ha cap regne al continent o a les illes que hagi plantat cara als romans i que ells no hagin destruït i sotmès a esclavatge. En canvi, mantenen l'amistat amb els seus amics i amb els qui es posen sota la seva protecció. Han dominat tots els reis, tant els de lluny com els de prop; i, quan sent el seu nom, la gent tremola. Quan decideixen que algú arribi a regnar, hi arriba; i quan ells ho volen, el deposen. Són al punt culminant del seu poder. Malgrat tot, cap romà no s'ha fet coronar rei ni s'ha vestit amb la porpra reial per treure'n algun avantatge. Ells mateixos s'han donat un Senat de tres-cents vint membres, que es reuneixen cada dia per tractar dels afers del poble i assegurar el bé comú. Cada any confien a un sol home la responsabilitat de governar-los i la sobirania de tots els seus dominis. I tothom obeeix aquest únic home, sense enveges ni gelosies.
Judes escollí Eupòlem, fill de Joan, fill de Cos, i Jàson, fill d'Eleazar, i els envià a Roma per concloure un pacte d'amistat i aliança amb els romans. Judes volia treure's del damunt el jou de Síria, perquè era evident que els grecs anaven reduint Israel a l'esclavatge. Després d'un viatge molt llarg, els dos enviats van arribar a Roma, es van presentar al Senat i s'hi adreçaren en aquests termes:
--Judes Macabeu, els seus germans i el poble jueu ens han enviat aquí per concloure amb vosaltres un tractat d'aliança i de pau. Volem ser comptats oficialment entre els vostres amics i aliats.
El Senat va acceptar la proposta. Aquesta és la còpia de la carta gravada en tauletes de bronze i tramesa a Jerusalem com a document que servís de memorial de pau i aliança: «Que l'èxit acompanyi sempre els romans i la nació jueva tant per mar com per terra i que d'ells s'allunyin l'espasa i l'enemic! Però si mai una guerra amenaça primer Roma o qualsevol aliat dels romans en qualsevol dels territoris que dominen, la nació jueva combatrà de bona gana al seu costat, segons ho reclami la situació. Tal com Roma ha decretat, els jueus no donaran suport a l'enemic ni li subministraran blat ni armes, plata ni vaixells, i compliran aquests acords sense cap contrapartida. Semblantment, si la guerra esclata primer contra els jueus, els romans lluitaran de cor al seu costat, segons ho reclami la situació. Els romans no donaran als adversaris blat ni armes, plata ni vaixells, i compliran aquests acords amb lleialtat. Aquestes són les clàusules del pacte entre els romans i el poble jueu. Si més endavant ambdues parts es posen d'acord per a treure'n o afegir-hi alguna cosa, podran fer-ho lliurement, i qualsevol addició o supressió serà vàlida. A més, hem escrit el que segueix al rei Demetri referent als mals que causa als jueus: "Per què oprimeixes tan durament els nostres amics i aliats els jueus? Si continuen acusant-te, defensarem els seus drets i et combatrem per mar i per terra."»

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

El capítol 8 està dedicat a l’aliança que els jueus van establir amb els romans. L’autor, potser per contrarestar l’oposició dels que consideraven l’aliança amb pobles pagans contrària a la tradició jueva, destaca la bondat de la iniciativa i la seva oportunitat. Roma, que el segle II aC ja havia estès el seu imperi per tota la Mediterrània , sens dubte havia impressionat aquell petit poble oprimit pels dos grans imperis de l’Orient Mitjà. L’autor així ho indica: «L’anomenada dels romans arribà a oïda de Judes. Eren una gran potència militar, però alhora eren benèvols envers els seus aliats i oferien una sòlida amistat als qui acudien a ells» (v. 1). En el text s’explica de manera sintètica una de les victòries romanes que donaven raó de la força de Roma. Es recorden les operacions militars a la Gàl •lia —potser el terme gàlates no es refereix a l’Àsia menor sinó a les poblacions del nord d’Europa— i després a Hispània. L’atenció, doncs, es desplaça a Macedònia, on els romans l’any 197 havien derrotat el rei Filip V. Es fa referència a Antíoc («Antíoc el Gran, rei d’Àsia»), que «havia sortit a combatre’ls amb cent vint elefants, amb cavalleria, amb carros de guerra i amb un exèrcit molt poderós» (v. 6). És evident que destaca l’extraordinari poder que havien aconseguit els romans, fins al punt que «quan decideixen que algú arribi a regnar, hi arriba; i quan ells ho volen, el deposen. Són al punt culminant del seu poder» (v. 13). Però —destaca el text— a diferència dels estats d’Orient, el poder dels romans no estava associat a una dinastia hereditària i despòtica. Així, «cap romà no s’ha fet coronar rei ni s’ha vestit amb la porpra reial per treure’n algun avantatge» (v. 14). I això probablement va permetre que en l’Imperi romà hi hagués tolerància religiosa, garantida per una legislació civil i no teocràtica. «Ells mateixos s’han donat un Senat de tres-cents vint membres, que es reuneixen cada dia per tractar els afers del poble i assegurar el bé comú. Cada any confien a un sol home la responsabilitat de governar-los i la sobirania de tots els seus dominis. I tothom obeeix aquest únic home, sense enveges ni gelosies» (vv. 15-16). Judes, per lliurar-se del jou del hel•lenisme, va decidir estipular un tractat d’aliança i d’amistat amb els romans. Per això va enviar dos plenipotenciaris a Roma, Eupòlem i Jàson, perquè signessin l’acord. Judes pensava que s’emancipava del poder grec, però en realitat donava el primer pas cap al domini romà sobre la regió.