LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària amb els sants
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària amb els sants
Dimecres 6 de novembre


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

1r Macabeus 9,1-22

Assabentat Demetri que Nicànor i el seu exèrcit havien sucumbit en la batalla, envià una altra vegada Bàquides i Àlcim a Judà amb les seves millors tropes. Les tropes van seguir el camí de Galilea i assetjaren Mesalot, a la regió d'Arbela. Se'n van apoderar i van matar-hi molta gent. El primer mes de l'any cent cinquanta-dos, acamparen davant de Jerusalem. Després van emprendre la marxa cap a Birzait amb vint mil soldats d'infanteria i dos mil genets. Judes havia instal·lat el campament a Elasà, i amb ell hi havia tres mil homes, tots bons guerrers. Però quan veieren aquelles forces tan nombroses, els de Judes van agafar tanta por que la major part va desertar i només van quedar amb ell vuit-cents homes. Judes s'adonà que se li havia fos l'exèrcit just al moment de començar la batalla, i es va desanimar perquè ja no tenia temps de reagrupar els seus homes. Tot i estar descoratjat, Judes va dir als qui li quedaven:
--Drets i amunt contra l'enemic! Potser encara podrem atacar-lo.
Però ells l'en volien dissuadir, dient:
--De moment, l'únic que podem fer és salvar la vida. Més endavant tornarem amb els nostres germans i combatrem contra ells. Ara som massa pocs.
Judes els replicà:
--Fugir davant l'enemic? Jo no faré mai una cosa així. Si ens ha arribat l'hora, morim com uns valents pels nostres germans. No taquem la nostra glòria!
L'exèrcit enemic va sortir del campament i va prendre posicions davant els jueus. La cavalleria era repartida en dos cossos. Els foners i els arquers marxaven davant l'exèrcit amb els més valents a primera línia. Bàquides era a l'ala dreta. Les falanges d'infanteria avançaren pels dos costats al so de les trompetes. També els de Judes van tocar les seves trompetes. La terra tremolava del retruny dels dos exèrcits. La batalla durà des de la matinada fins al vespre. Judes s'adonà que Bàquides i el fort del seu exèrcit eren a l'ala dreta. Llavors ell amb els homes més decidits, apinyats al seu voltant, van esbotzar l'ala dreta i van perseguir l'enemic fins a la serra d'Azara. Els qui eren a l'ala esquerra, veient esbotzada l'ala dreta, van anar a l'encalç de Judes i dels seus pel darrere. La lluita fou aferrissada i va haver-hi moltes baixes d'un costat i de l'altre. També Judes va caure, i els altres van fugir. Jonatan i Simó s'endugueren el cadàver del seu germà i l'enterraren a Modín, al sepulcre dels seus pares. Israel el va plorar i va fer un gran dol per ell. Durant molts dies entonaren complantes:
«Com és que ha caigut l'heroi,
el qui salvava Israel?»
Totes les altres empreses, batalles i gestes que Judes va dur a terme i els seus altres títols de glòria són massa nombrosos per a poder-los escriure.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

El capítol nou, després del parèntesi sobre l’acord de Judes amb els romans, reprèn el relat amb la decisió de Demetri I de llançar un fort atac contra Judes. Evidentment la derrota política de Nicanor l’havia molestat molt i potser havia tingut notícia de l’acord estipulat amb els romans. Va preparar, doncs, un gran exèrcit, que van encapçalar Bàquides, governador de la regió, i Àlcim, un dels líders dels jueus que havien acceptat l’hel•lenització. Després d’entrar a Galilea, el gruix de les tropes va acampar a Arbela, on van fer presoners i van assassinar molts jueus. L’exèrcit va continuar cap a Jerusalem però, en no trobar Judes, es va dirigir a Birzait, a pocs quilòmetres cap al nord. En veure un exèrcit tan nombrós i preparat, la majoria dels homes de Judes van fugir. Judes, afectat per un fort desànim per la fugida dels seus, no volia cedir de cap manera i va decidir atacar igualment l’exèrcit selèucida. De fet, fins i tot els qui s’havien quedat amb ell, van intentar dissuadir-lo. Judes, però, va insistir: «Fugir davant l’enemic? Jo no faré mai una cosa així. Si ens ha arribat l’hora, morim com uns valents pels nostres germans. No taquem la nostra glòria!» (v. 10). Sens dubte eren paraules elevades i nobles. Judes lluitava pel triomf de la causa jahvística. Però és curiós que aquesta vegada en el text no es reclami l’ajuda de Déu abans de la batalla contra un enemic molt més fort. L’exèrcit enemic va envoltar el petit grup de combatents jueus. Judes va decidir enfrontar-se a l’ala més forta liderada per Bàquides i la va fer recular però el van atacar per l’esquena, va ser assassinat i tots es van dispersar. La mort de Judes va significar una incalculable pèrdua per als jueus. Tots la van lamentar profundament: «Com és que ha caigut l’heroi, el qui salvava Israel?» (v. 21). La figura de Judes és vista com un «salvador» de la mateixa manera que els altres jutges d’Israel en el sentit que amb les seves victòries havia aconseguit trencar el jou de l’opressió religiosa i política a què estava sotmès Israel. Tanmateix, no cal oblidar que en la perspectiva bíblica, inclosa la dels macabeus, el veritable «salvador d’Israel» és el Senyor. I és ell qui comparteix el poder amb aquells que li són fidels. I Judes Macabeu és un d’ells.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.