LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària per l'Església
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària per l'Església
Dijous 7 de novembre


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

1r Macabeus 9,23-49

A la mort de Judes, els israelites infidels tornaren a aparèixer per tot el país i la gent malvada aixecà el cap. Aquells dies hi hagué una fam terrible i tot el poble va fer costat als infidels. Bàquides, per la seva banda, va escollir homes impius i els confià el govern del país. Aquests començaren a descobrir els partidaris de Judes i els sotmetien a interrogatoris. Després els portaven a Bàquides, que els castigava i escarnia. Des que es van acabar els profetes, no s'havia vist a Israel una persecució tan gran com aquella. Llavors es van reunir tots els partidaris de Judes i digueren a Jonatan:
--D'ençà que ha mort el teu germà Judes, no hi ha ningú com ell per a combatre contra els enemics, contra Bàquides i els qui són hostils a la nostra nació. Per això avui t'escollim com a successor seu. Tu seràs el nostre capdavanter i el nostre guia en les batalles que haurem de lliurar.
I en aquell mateix moment Jonatan acceptà el comandament com a successor del seu germà Judes.
Quan Bàquides va ser informat de tot això, buscava la manera d'assassinar Jonatan. Però quan Jonatan, el seu germà Simó i tots els seus partidaris van saber-ho, fugiren al desert de Tecoa i van acampar vora la cisterna d'Asfar. Bàquides en tingué notícia en dissabte i es dirigí amb tot el seu exèrcit cap a l'altra banda del Jordà.
Jonatan envià el seu germà Joan, que comandava els qui no combatien, a demanar als seus amics els nabateus que els guardessin el bagatge, que era força considerable. Però els jambrites que vivien a Medebà es van apoderar, en una ràtzia, de Joan i del bagatge que duia i es van escapar amb el botí. Passat un cert temps, Jonatan i el seu germà Simó van saber que els jambrites havien de celebrar unes noces de gran categoria; la núvia, filla d'un dels principals de Canaan, havia de ser acompanyada des de Nadabat amb una gran comitiva. Tenien molt present que els jambrites de Medebà havien assassinat el seu germà Joan i per això van pujar a amagar-se en un replec de la muntanya. Tot aguaitant, van veure una comitiva sorollosa seguida de tot el bagatge, i el nuvi que avançava en direcció a l'altra comitiva amb els seus amics i germans, al so de tambors i de músiques. Anaven ben armats. Jonatan i els seus van sortir de l'amagatall, es van llançar al seu damunt i feren una matança. Molts de la comitiva van caure ferits de mort i els altres van fugir a la muntanya. Els jueus s'apoderaren de tot el que duien. Així les noces es van convertir en dol i les músiques es tornaren complantes. D'aquesta manera Jonatan i Simó van venjar complidament la sang del seu germà. Després se'n tornaren als aiguamolls del Jordà.
Bàquides se'n va assabentar i es dirigí en dissabte cap a les ribes del Jordà amb un exèrcit poderós. Llavors Jonatan va dir als seus:
--Amunt! Lluitem per la nostra vida. Mai fins ara no ens havíem trobat en una situació com aquesta. Davant nostre tenim l'enemic. Darrere, l'aigua del Jordà. I a banda i banda, aiguamolls i boscúria. La retirada és impossible. Ara, doncs, clameu a Déu perquè ens alliberi dels nostres enemics.
La batalla començà i, quan Jonatan ja estenia el braç per matar Bàquides, aquest es féu enrere i esquivà el cop. Llavors Jonatan i els seus es van llançar dintre el Jordà i van travessar-lo. Però l'enemic no passà el riu ni els perseguí. Aquell dia Bàquides va sofrir unes mil baixes.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Amb la mort de Judes, el moviment de revolta, ja en part minat pel cansament de sis anys de lluites incessants, va rebre un cop duríssim, que potser hauria significat la seva fi si els homes enviats a Antioquia s’haguessin mostrat més atents i tolerants cap als jueus. L’autor destaca la «persecució tan gran» a la qual van ser sotmesos els jueus després de la mort de Judes: «Bàquides, per la seva banda, va escollir homes impius i els confià el govern del país. Aquests començaren a descobrir els partidaris de Judes i els sotmetien a interrogatoris. Després els portaven a Bàquides, que els castigava i escarnia. Des que es van acabar els profetes, no s’havia vist a Israel una persecució tan gran com aquella» (vv. 25-27). Fa pensar la nota de l’autor dient que aquella tribulació no es produïa «des que es van acabar els profetes» (v. 27). La relació que s’estableix entre l’absència de profecia i el debilitament moral junt amb el creixement de l’opressió i la violència, és una constant en la història del poble del Senyor, tant en l’antiga aliança com en la nova. Hi va haver però, una reacció dels «partidaris de Judes», és a dir, d’aquells que no havien viscut en va l’amistat amb l’enviat del Senyor. Aquests es van dirigir a Jonatan, el més jove dels fills de Mataties, a qui consideraven similar a Judes, i li van dir: «T’escollim com a successor seu. Tu seràs el nostre capdavanter i el nostre guia en les batalles que haurem de lliurar» (v. 30). Calia que algú assumís la responsabilitat de lluitar contra els enemics de Déu. Bàquides, en saber-ho, es va posar a seguir Jonatan per matar-lo, però aquest es va refugiar al desert de Tecoa. I allà va reorganitzar les forces de la resistència. Va enviar el seu germà Joan als nabateus per posar en lloc segur el bagatge, però va ser interceptat pels jambrites, va ser raptat i assassinat. Com a represàlia Jonatan i Simó van transformar la festa de noces d’un noble cananeu en una massacra. Aquesta és una acció incomprensible en el context del Nou Testament i que es pot comprendre únicament dins una civilització encara poc amarada de fraternitat que, malgrat tot, ja es revela en la tradició bíblica. La venjança desencadena sempre una espiral de violència que difícilment es pot aturar. Bàquides, en saber el que havia passat, va reaccionar immediatament i va parar —«en dissabte»— una emboscada a Jonatan. Aquesta vegada Jonatan no es va oblidar d’invocar l’ajuda de Déu. I, després d’haver exhortat els seus perquè entressin en la batalla, els va dir: «Ara, doncs, clameu a Déu perquè ens alliberi dels nostres enemics» (v. 46). I a Jonatan se li va concedir la victòria sobre l’exèrcit enemic.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.