Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
1r Macabeus 9,50-73
De retorn a Jerusalem, Bàquides començà a fortificar algunes ciutats de Judea, dotant-les d'altes muralles i de portes que es poguessin barrar. Aquestes són les fortaleses de Jericó, Emmaús, Bethoron, Betel, Timnà, Faraton i Tefon. Bàquides va apostar-hi guarnicions per a hostilitzar Israel. Fortificà també Betsur, Guèzer i la ciutadella de Jerusalem i les proveí de tropes i de queviures de reserva. Va prendre com a ostatges els fills dels principals del país i els empresonà a la ciutadella de Jerusalem.
El mes segon de l'any cent cinquanta-tres, Àlcim ordenà d'enderrocar el mur del pati interior del temple, destruint així l'obra dels profetes. Just quan començava l'enderroc, Àlcim va sofrir un atac i els treballs es van interrompre. La paràlisi li impedia fins d'obrir la boca. Impossibilitat de parlar, no pogué ni tan sols dictar testament. Aquells mateixos dies va morir, enmig de terribles sofriments. Quan Bàquides va saber que Àlcim havia mort, se'n tornà cap al rei Demetri. El país de Judà va gaudir de pau durant dos anys.
Tots els jueus infidels es van reunir en consell i es digueren:
--Ara que Jonatan i els seus partidaris viuen tranquils i refiats, fem venir Bàquides i que els agafi tots en una sola nit.
I anaren a trobar Bàquides per consultar-li aquest pla. Ell emprengué la marxa amb un nombrós exèrcit i encarregà secretament per carta a tots els seus aliats de Judea que agafessin Jonatan i els seus. Però, com que el pla fou descobert, l'operació va fracassar. Al contrari, els de Jonatan van agafar uns cinquanta homes del país, que havien dirigit aquell complot, i els van executar. Després Jonatan i Simó, amb els seus partidaris, van retirar-se a Betbasí, al desert, van reconstruir-ne les ruïnes i la van fortificar. Davant aquestes notícies, Bàquides va concentrar tots els seus efectius i convocà també els seus partidaris de Judea. En arribar a Betbasí, hi va posar setge i la va atacar durant molts dies fent servir màquines de guerra.
Jonatan deixà el seu germà Simó encarregat de la ciutat i amb un escamot va efectuar una ràtzia pel país. Derrotà Odomerà amb el seu clan i la tribu de Fasiron en el seu campament mateix. Però, després de la derrota, van pujar contra Bàquides fent costat a les tropes de Jonatan. Llavors Simó i els seus van fer una sortida i calaren foc a les màquines de guerra. Van atacar Bàquides i el destrossaren completament. Bàquides va quedar profundament afectat pel fracàs dels seus plans. Enfurismat contra els jueus infidels que li havien aconsellat aquella expedició, en va fer matar molts, i decidí de tornar-se'n al seu país.
En saber-ho, Jonatan li va enviar ambaixadors per concloure un tractat de pau amb ell i per negociar la devolució de presoners. Bàquides acceptà les propostes de Jonatan. Li va jurar que, mentre visqués, no buscaria mai més de fer-li mal, i li va restituir els presoners que havia fet abans al país de Judà. Bàquides se'n tornà al seu país i no va tornar mai més al territori jueu.
Així va acabar la guerra a Israel. Jonatan s'instal·là a Micmàs. Allí es posà a governar el poble i a fer desaparèixer els impius d'enmig d'Israel.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquesta segona part del capítol 9, després d’haver narrat la intensificació del conflicte, acaba amb el restabliment de la pau entre els jueus i Bàquides. L’autor conclou el passatge escrivint: «Així va acabar la guerra a Israel. Jonatan s’installà a Micmàs. Allí es posà a governar el poble i a fer desaparèixer els impius d’enmig d’Israel» (v. 73). Per a Bàquides, en realitat, no va ser una decisió espontània. Va haver de cedir a la pau a causa de les contínues derrotes que patia davant els jueus. La decisió inicial era arribar a una victòria definitiva sobre Jonatan, fins al punt que va començar una obra extraordinària de fortificació d’algunes ciutats que havien estat escenari d’anteriors operacions bèlliques, com Emmaús, Bet-horon, Betel, Gèzer i també la ciutadella de Jerusalem, on va mantenir presoners els jueus que havia pres com a ostatges. També Àlcim, per la seva part, va començar els treballs de renovació del temple demolint el mur del «pati interior del temple», al qual tenien accés els israelites des de l’atri exterior on podien entrar també els pagans. D’aquesta manera destruïa «l’obra dels profetes» que havien construït el temple. Aquesta ofensa li va valer el càstig de Déu amb un atac de paràlisi. Bàquides va aconseguir reprimir durant dos anys la resistència dels jueus. Després va voler organitzar una conjura per capturar Jonatan, però aquest va fugir cap a Betbasi, una vella fortalesa situada al sud de Betlem que va ser adequadament fortificada. Bàquides es va dirigir a la ciutat per intentar conquerir-la. Jonatan va ser habilíssim, perquè mitjançant diverses incursions va aconseguir debilitar l’exèrcit sirià mentre feia aliats entre les tribus veïnes. Va llançar un atac final contra Bàquides i el va derrotar: «Van atacar Bàquides i el destrossaren completament. Bàquides va quedar profundament afectat pel fracàs dels seus plans» (v. 68). L’autor subratlla la humiliació de Bàquides per una derrota tan dolorosa. Va ser tant gran el desànim que va decidir no tornar al seu país. Però no va deixar de desfogar la seva ira contra aquells jueus traïdors («jueus infidels») que no li havien donat la informació adequada sobre les forces reals de Jonatan. Va pensar a fer un pacte de pau amb els jueus. Jonatan, en saber-ho, de seguida va enviar uns missatgers a Bàquides i va negociar hàbilment la pau. Jonatan es va establir a Micmàs, una localitat situada al nord de Jerusalem, en el camí que des de Betel baixava cap a Jericó, i va tenir cinc anys de pau durant els quals va continuar la seva política de càstig exemplar contra els impius, sempre que era possible. L’autor el compara els jutges dels temps antics, és a dir, a un guerrer que lliura les batalles del Cel.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
