LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària amb els sants
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària amb els sants
Dimecres 13 de novembre


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

1r Macabeus 10,51-89

Aleshores Alexandre va enviar ambaixadors a Ptolemeu, rei d'Egipte, amb aquest missatge:
«Hem tornat al nostre regne i hem pres possessió del tron dels nostres avantpassats. Hem ocupat el poder després d'esclafar Demetri i ara controlem el nostre territori. Entaulada la batalla, hem derrotat completament Demetri i el seu exèrcit i hem pres possessió del seu tron reial. Signem, doncs, una aliança. Dóna'm la teva filla per muller. Jo seré el teu gendre i et faré a tu i a ella regals dignes de la teva persona.»
El rei Ptolemeu va respondre:
«Feliç el dia en què has tornat al país dels teus avantpassats i has pres possessió del seu tron reial! Jo estic disposat a fer el que m'escrius, però primer vine a Ptolemaida a celebrar una entrevista. I et donaré la meva filla per muller, tal com tu demanes.»
Ptolemeu sortí d'Egipte amb la seva filla Cleòpatra i arribà a Ptolemaida l'any cent seixanta-dos. També hi va anar el rei Alexandre, i Ptolemeu li donà en matrimoni la seva filla Cleòpatra. La boda se celebrà a Ptolemaida amb gran pompa, com escau a reis.
El rei Alexandre va escriure a Jonatan que el vingués a trobar a Ptolemaida. Jonatan es presentà pomposament a Ptolemaida i es va entrevistar amb tots dos reis. A ells dos i als anomenats amics del rei els va obsequiar amb plata, or i molts regals, i es va guanyar la seva simpatia. Llavors uns quants jueus infidels, que eren la pesta d'Israel, es van reunir per anar contra Jonatan. Es presentaren davant el rei Alexandre per acusar Jonatan, però el rei ni se'ls va escoltar. Ben al contrari, va manar que canviessin els vestits a Jonatan i li'n posessin uns de porpra. I així es va fer. El rei el va fer seure al seu costat i digué als seus oficials:
--Sortiu amb Jonatan cap al centre de la ciutat i proclameu-hi que ningú no li ha de fer cap acusació per cap motiu i que no ha de ser molestat sota cap pretext.
Quan els acusadors van veure els honors que li retien, d'acord amb la proclama del rei, i que anava vestit de porpra, van fugir tots. El rei li féu encara l'honor d'inscriure'l al primer rang dels anomenats amics del rei i el va designar general i governador. Jonatan se'n tornà a Jerusalem en pau i ple de goig.
L'any cent seixanta-cinc, Demetri II, fill de Demetri I, va tornar de Creta al país dels seus avantpassats. El rei Alexandre va arribar a Antioquia molt preocupat per aquesta notícia. Demetri confià a Apol·loni el govern de Celesíria. Apol·loni reuní un gran exèrcit i va instal·lar el campament a Jàmnia. Després envià aquest missatge al gran sacerdot Jonatan:
«Tu ets certament l'únic que t'has rebel·lat contra nosaltres, i jo per culpa teva sóc la riota i l'escarni de tothom. De què et serveix demostrar el teu poder contra nosaltres a les muntanyes? Si tan segur estàs de les teves forces, baixa a mesurar-te amb nosaltres a la plana, que jo tinc de part meva la força de les ciutats. Informa-te'n i sabràs qui sóc jo i qui són els qui ens fan costat, i et diran que no teniu cap possibilitat de plantar-nos cara. Els teus avantpassats ja van ser derrotats dos cops en el seu propi país. Tampoc tu ara no podràs resistir la cavalleria i un exèrcit com el meu en una plana on no hi ha cap roca ni palets de riu, ni menys encara un lloc per a refugiar-se.»
Jonatan, molt trasbalsat pel missatge d'Apol·loni, escollí deu mil homes i va sortir de Jerusalem. El seu germà Simó s'apressà a ajudar-lo amb reforços. Jonatan acampà davant de Jafa, perquè els habitants de la ciutat li havien tancat les portes, forçats per la guarnició que Apol·loni hi tenia. Però, davant la imminència de l'atac jueu, els habitants de Jafa van agafar por i obriren les portes a Jonatan, que es convertí en l'amo de la ciutat.
Quan ho va saber, Apol·loni posà en ordre de batalla tres mil cavalls i una nombrosa tropa, i emprengué la marxa cap a Asdod, aparentant d'anar-hi directament. Però en realitat es dirigia cap a la plana, refiat de la seva nombrosa cavalleria. Llavors Jonatan el va perseguir des del cantó d'Asdod, i els dos exèrcits entaularen batalla. Apol·loni havia deixat mil genets emboscats rere l'enemic. Jonatan va comprendre tot d'una que l'enemic l'atacaria per l'esquena i que el seu exèrcit quedaria copat. Des de bon matí fins al vespre els homes d'Apol·loni van disparar els seus dards contra els jueus, però la tropa aguantava ferm, seguint les ordres de Jonatan, tot esperant el desgast de la cavalleria enemiga. Llavors Simó, veient la cavalleria extenuada, va fer avançar la seva tropa i atacà la infanteria. L'enemic, derrotat, va fugir. La cavalleria es dispersà per la plana i els fugitius van arribar a Asdod buscant de salvar-se dins el temple de Dagon, el seu ídol. Però Jonatan va incendiar i saquejar Asdod i els pobles de la rodalia. També va calar foc al temple de Dagon amb els qui s'hi havien refugiat. Les baixes, entre els morts per l'espasa i els morts pel foc, foren unes vuit mil.
Jonatan se n'anà d'allí i va acampar prop d'Ascaló. Els habitants de la ciutat sortiren a rebre'l triomfalment. Jonatan i els seus se'n tornaren a Jerusalem, carregats de botí. Quan el rei Alexandre va saber aquestes noves, atorgà nous honors a Jonatan. Li va trametre una fíbula d'or de les que se solen regalar als anomenats parents del rei i, a més, va donar-li en propietat Ecron amb tot el seu terme.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Alexandre, després de la victòria sobre Demetri, es trasllada de Ptolemaida al palau reial d’Antioquia. Des d’allà envia els seus ambaixadors a Ptolemeu, rei d’Egipte, per comunicar-li la seva arribada al poder. Vol segellar una aliança mitjançant matrimoni amb la filla d’aquest, Cleòpatra. Alexandre, per la seva banda, volent establir una aliança amb Jonatan, el convida a la seva festa de noces, on és present també Ptolemeu. Durant el banquet, tot i l’oposició d’alguns homes considerats «la pesta d’Israel» (v. 61), Jonatan rep la investidura oficial i és revestit de porpra, rep el títol de «primer amic» del rei, i a través d’un edicte és nomenat general (strategos) i governador (meridárch??) de l’àmplia regió de Judea. És un relat que recorda la història de Josep, quan va ser proclamat virrei d’Egipte. Ens trobem en l’imperi selèucida i el poble d’Israel depèn totalment del govern central d’Antioquia. Però, tot i estar en una situació de dependència, Jonatan aconsegueix obtenir per al seu poble la millor de les condicions possibles. És el camí de la salvació que recorre la història dels homes i segueix el seu itinerari de vegades tortuós. Tres anys després apareix en escena un nou pretendent al tron, Demetri II, fill de l’assassinat Demetri I. Després de salpar de Creta amb mercenaris encapçalats per Làstenes (11,31), Demetri va desembarcar a Cilícia i aviat es va convertir en una seriosa amenaça per a Alexandre que es va afanyar a tornar al seu país per fortificar Antioquia. Demetri va confiar a Apol•loni —probablement el mateix que havia ajudat al seu pare, Demetri I, a fugir a Roma— la regió de Celesíria, és a dir la província occidental de l’imperi selèucida que s’estenia des de l’Eufrates fins a la frontera amb Egipte. Apol•loni va entrar immediatament en acció i va assetjar Jàmnia. Jonatan va respondre a l’atac intentant flanquejar a l’adversari: va sortir de Jerusalem amb deu mil homes i, amb l’ajuda del seu germà Simó, va prendre Jafa per tallar les vies de comunicació i de proveïment d’Apol•loni. Però Apol•loni va reaccionar amb astúcia: va fingir retirar-se cap Asdod. Després es va endinsar en la plana però va deixar darrere seu un nodrit destacament de cavalleria, per assetjar Jonatan, que va caure en el parany. Jonatan, malgrat tot, va aconseguir resistir i, quan la cavalleria de l’adversari ja flaquejava pel cansament, amb l’ajuda dels homes de Simó (que probablement havia mantingut com a reserva), es va llançar contra l’enemic ja debilitat, i el va derrotar. Jonatan va seguir els fugitius fins Asdod. Va incendiar la ciutat i amb ella també les del voltant assassinant aquells que es refugiaven a la fortalesa de Dagon. Jonatan va tornar triomfant a Jerusalem. Alexandre, satisfet per la victòria, el va recompensar donant-li Ascaló i els seus territoris i nomenant-lo «parent dels reis», és a dir, membre de la classe més elevada entre els dignataris de les corts hel•lenístiques amb el privilegi de portar una fíbula d’or que cordava el mantell de porpra a l’espatlla.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.